Quant a FERRAN SUAY

Professor del Departament de Psicobiologia. Universitat de València. Membre de la Human Behavior and Evolution Society.

Evolutionary Psychology (EP) focuses on human behavior as a whole composed by many pshychological mechanisms. Those are behavioral adaptations evolved to provide useful responses for the adaptive problems which refer always to survival and reproduction. It can be defined as the application of evolutionary biology to human cognition and behavior. 

Four basic principles of EP are discussed as well as the two most common logical fallacies (naturalistic and moralistic) affecting the interpretation of results and conclusions derived from EP research.

 

 

La Psicologia Evolucionista pot definir-se com l’aplicació de la biologia evolucionista a la cognició i el comportament humà. I no és una àrea d’aplicació de la Psicologia (com ara la Psicologia social o la clínica), sinó una forma d’entendre i estudiar la conducta humana, que és el que pretén la ciència psicològica en conjunt. Se centra en l’estudi de la naturalesa humana, que consisteix en adaptacions psicològiques; és a dir, mecanismes psicològics evolucionats per a facilitar les solucions als problemes d’adaptació, relacionats amb la supervivència i la reproducció, que s’han presentat als éssers humans en totes les etapes de la història evolutiva.
Tal com ho exposa Satoshi Kanazawa en el seu llibre “The Intelligence Paradox” (1), aquesta jove disciplina científica s’assenta en quatre princips fonamentals, que explicaré breument. 

1. Els humans també som animals.
El pensament científic ha heretat una part de les obsessions del pensament religiós. Particularment en allò que fa referència a nosaltres mateixos, els humans. La història de la ciència està farcida d’intents de trobar les característiques que hauríen de fer de la humana, una espècie única i qualitativament diferent de la resta. El cas és que l’afirmació que l’espècie humana és única és essencialment certa. També ho és, però, que no som únics, en això de ser únics. Les altres espècies també ho són. Cada espècie ha desenvolupat un conjunt d’adaptacions que la fan especial i fins i tot única. Gats, hipopòtams o papallones han evolucionat des dels seus ancestres, seguint les lleis de la biologia. L’espècie humana també ho ha fet. Som una altra espècie animal, i això no ens impedeix de ser únics -com a espècie- exactament de la mateixa manera que totes les altres ho són.

2. No hi ha res d’especial en el cervell humà.
Probablement aquesta afirmació generarà una certa incomoditat entre els lectors habituats al discurs oficial, que sol presentar-lo com un producte extraordinàriament sofisticat, que -segons en quines versions- pot arribar a semblar-nos quasi sobrenatural. Però els cervells (els humans també) són òrgans tan biològics com els fetges, els pulmons o els músculs. I de la mateixa manera que l’evolució ha donat forma a les mans, les cames i el cor dels humans, ho ha fet també amb el cervell. Les mans han evolucionat de manera que ens permeten agafar i manipular objectes amb una gran precisió. El cervell, en canvi, ha evolucionat de forma que ens permet -entre moltes altres coses- de trobar solucions a problemes complexos, fins i tot quan són completament novedosos, de manera que els mecanismes psicològics que hem heretat dels nostres avantpassats no són suficients per a afrontar-los amb èxit. També els cervells dels altres animals que en tenen, han evolucionat per tal de permetre que s’adapten, sobrevisquen i puguen reproduir-se. I les diferències entre cervells de distintes espècies reflecteixen les distintes adaptacions que han desenvolupat per tal de mantenir elevades les probabilitats de sobreviure.

3. La naturalesa humana tembé és innata.
De la mateixa manera que lleons, gavines o raboses es comporten d’acord amb la seua naturalesa, els humans som fidels a la nostra. Aquesta idea tan simple troba -curiosament- una gran oposició entre els adeptes a les ciències socials, que tendeixen a abraçar el paradigma evolucionista, únicament fins al nivell del coll. Tot i que  no tenen cap problema per acceptar que el cos humà és producte de l’evolució, quan arriba el moment de referir-se a la conducta (i, per tant, al cervell que la governa) prefereixen pensar que és una mena de tabula rasa, sotmesa únicament a les lleis de l’aprenentatge, i no afectada per les forces evolutives. Tal com detalla magistralment Steven Pinker en la seua obra “The Blank Slate”, aquesta idea és simplement falsa. L’evolució no s’atura en el coll, i els humans tenim una naturalesa innata, anàloga a la de qualsevol altra espècie, que condiciona sensiblement el nostre comportament. Expressat en termes que resultaran familiar als especialistes en Psicologia, la idea de la tabula rasa implicaria que totes les conductes possibles per a una persona tindrien la mateixa probabilitat d’ocurrència. Per contra, la PE sosté que hi ha conductes (aquelles que venen determinades per la nostra naturalesa innata) que tenen probabilitats molt més altes de produir-se. Això implica, també, que una gran quantitat de les conductes que tendim a atribuir a la influència de la societat o dels mitjans de comunicació, són -en realitat- producte directe de la nostra tendència innata a comportar-nos així, i no d’una altra manera.

4. La conducta humana és producte de la naturalesa innata i de l’ambient.
Algunes característiques estan totalment (100%) determinades pels gens. És el cas de malalties com la Corea de Huntington, però també de simples trets físics com ara el color dels ulls. En canvi, la majoria de les característiques que afecten el comportament de les persones estan només parcialment determinades pels gens, que -d’altra banda- mai no s’expressen en el buit, sinó que ho fan sempre en un ambient concret. Aquest, per tant, també contribueix al desenvolupament de qualsevol característica. No hi ha determinisme genètic en la ciència, de la mateixa manera que no és admissible la idea que tot el comportament puga estar determinat exclusivament per l’ambient en què naixen, creixen i es desenvolupen les persones. Els avanços en el coneixement de la genètica ens estan permetent -de forma creixent- conéixer més en profunditat quins són -concretament- els efectes de determinats gens i grups de gens sobre la conducta humana, sense rebutjar, en cap moment, la influència que hi exerceix l’ambient.

Partint d’aquests principis, la Psicologia Evolucionista pot formular hipòtesis concretes sobre qualsevol aspecte de la conducta humana, com ara la sexualitat, la intel·ligència, les preferències a l’hora de triar objectes, activitats o persones, etcètera. Aquestes hipòtesis poden sotmetre’s a comprovació experimental, i estan subjectes -així mateix- a crítiques relacionades amb la seua estructura lògica. Aquestes -la lògica i la contrastació empírica- són les úniques vies legítimes de qüestionament de qualsevol afirmació científica.

En canvi, a l’hora de discutir les hipòtesis, els resultats o les conclusions que aporten els estudis de conducta fets des de la perspectiva evolucionista, s’han d’evitar dos tipus de fal·làcies lògiques que han estat -i són- tanmateix molt habituals.

La primera és la fal·làcia naturalista (Moore, 1903) que és la tendència a creure que allò que és natural també ha de ser bo. Es tracta d’un salt injustificable del ser al deure. Un error típicament derivat de l’aplicació d’aquest error lògic és assumir que com que diferents grups de persones són genèticament distints quant a determinades habilitats innates o talents, haurien de ser tractats de manera diferent.

La segona és la fal·làcia moralista (Davis, 1978), que assumeix essencialment el contrari: que les coses són de la manera com haurien de ser. Es tracta, doncs, de la tendència a assumir que allò que és bo (o desitjable, o èticament acceptable) és -necessàriament- natural. D’acord amb això, com que tothom hauria de ser tractat de la mateixa manera, hem de creure que no hi ha diferències innates entre grups humans.

En els dos casos, es tracta de fal·làcies, és a dir, d’errors sistemàtics, que han afectat i afecten bona part del pensament que es reclama científic, i que sovint porten a discutir resultats d’investigacions, no per raons lògiques o metodològiques (que són les que corresponen a les disciplines científiques), sinó senzillament perquè les conclusions que se’n deriven no són consistents amb les creences de qui les critica.

Assumir els principis de la Psicologia Evolucionista implica que podem estudiar el comportament dels membres de l’espècie humana de la mateixa manera que ho fem amb els altres animals, sense que els nostres prehudicis antropocèntrics puguen pesar més que els resultats reals d’investigacions conduïdes de formes metodològicament correctes. En el fons, i des d’una perspectiva psicològica, assumir els postulats de la Psicologia Evolucionista és tot un exercici d’humilitat evolutiva, en la mesura en què ens  obliga a deixar de pensar en la nostra pròpia espècie com a privilegiada en l’ordre evolutiu de la naturalesa. Segurament es tracta d’un objectiu sensiblement difícil.

(1) S. Kanazawa: The Intelligence Paradox. Why the intelligent choice isn’t always the smart one, Wiley, 2012

(2) S. Pinker: The Blank Slate. The Modern Denial of Human Nature. Pinguin Books, 2002

“Speech is a mirror of the soul as a man speaks, so is he”. Publilius Syrus 

Men with lower-pitched voices are found to be more dominant and attractive than are men with higher-pitched voices. Since it may be adaptive for voters to recognize good leadership qualities among politicians, it could be stated that candidate attractiveness and -as a part of it- their vocal quality may influence voting behavior. Some scientific results suggest that candidates’ voice pitch has an important influence on voting behavior and that men with lower-pitched voices may have an advantage in political elections. Moreover, the issue about possible influences of ‘non-rational’ factors on voting behavior are considered in this post.

Interested readers may be willing to consult:

Cara C. Tigue,  Diana J. Borak,  Jillian J.M. O’Connor, Charles Schandl, David R. Feinberg. Voice pitch influences voting behavior. Evolution & Human Behavior, 33, 3 , 210-216, 2012

and also:

Frans de Waal. Our Inner Ape, 2005

 

 

Un estudi publicat en la revista Evolution and Human Behav¡or mostra que el to de veu dels candidats en una campanya electoral pot exercir una influència significativa sobre la probabilitat de ser elegits pels votants (Tigue, Boral i cols., 2011). L’estudi utilitza diverses metodologies, per a presentar veus de persones diferents, i també veus de la mateixa persona en què es manipula artificialment el to, per a concloure que les veus més greus tenen una probabilitat més alta de ser seleccionades pels votants

Un fenomen similar ha estat observat en primats no humans, com ara goril·les i ximpanzés, en què el mascle dominant era el que aconseguia d’imposar als altres el seu ‘murmuri de fons’, és a dir, el to de base de les seues vocalitzacions, que anomenen ‘humm‘. Més encara, el conegut etòleg Frans de Waal (Our Inner Ape, 2005) ha fet una anàlisi dels debats electorals als USA, en què arribava a la conclusió que el candidat que havia aconseguit d’imposar el seu ‘humm‘ era qui acabava guanyant les eleccions. Cal dir que això va ser cert en tots els casos excepte en el debat entre Al Gore i Georges Bush, en què tot i que el to del candidat demòcrata s’hi havia imposat durant els debats televisats, finalment, un enrevesat recompte de vot a l’estat de Florida acabaria donant la victòria al republicà Bush.

Una de les conclusions més interessants de l’estudi sobre el to de veu dels candidats és que, en temps de guerra, no sols una veu més greu, sinó tots els indicadors que senyalitzen dominància (aquells que els participants consideren relacionats amb característiques d’una personalitat dominant) tenen més probabilitat de captar l’atenció, i d’orientar el vot en favor dels individus que els exhibeixen.

La conclusió pràctica més òbvia podria ser que als candidats els podria interessar adoptar tons de veu més greus, o fins i tot, manipular els enregistraments sonors dels seus discursos en aquest sentit. Més enllà, però, d’aplicacions pràctiques, l’estudi suggereix un tema més genèric, com és la possibilitat d’afectar les decisions dels electors per vies ben diferents de la clàssica presentació i defensa dels programes electorals. Més encara, apunta que fins i tot quan s’estan defensant les propostes, potser no és el contingut del discurs l’aspecte més decisiu a l’hora d’orientar vel vot.

Per a persones poc familiaritzades amb l’estudi científic de la conducta, podria semblar una heretgia afirmar que les nostres decisions no estan enterament motivades pels càlculs més racionals de què som capaços, com ara el balanç cost-benefici o la presa de decisions basades en arguments ètics o de conveniència. Hi haurà prou que pensem quanta gent, del nostre voltant, ha llegit detingudament els programes electorals dels diversos partits, abans de decidir el seu vot, perquè arribem -per nosaltres mateixos, i sense necessitat de cap formació científica prèvia- a la sensata conclusió que hi ha uns altres factors que afecten decsisivament la selecció del vot.

Potser sí que cal deixar clar que molts d’aquests factors no són conscients, en el sentit que no els valorem i sospesem per a decidir el vot. Cap dels participants en l’estudi esmentat no es deia res semblant a: “Crec que aquest candidat té el to més greu de tots; el votaré a ell“. El to de veu, l’aspecte físic, el temps que el candidat manté la mirada fixa en els ulls de l’altre o en els d’alguna persona del públic que se li adreça, i altres indicadors no verbals (el to de veu també és un indicador no verbal, tot i que siga de caràcter sonor) són elements força influents a l’hora de condicionar la selecció de vot d’una persona.

Des del punt de vista dels candidats i dels seus equips de campanya és temptador mirar de manipular aquests factors en benefici propi. Cal dir, però, que si els humans hem arribat a concedir-los tanta importància, és – amb molta probabilitat- precisament perquè són difícils d’impostar. Mentre que el discurs pot preparar-se i pronunciar-se d’una manera ben premeditada, de cara a provocar una resposta favorable en la majoria de l’electorat, tant en contingut com en alguns aspectes formals (prosòdia, ritme, volum…), tant el to de veu com alguns dels altres indicadors esmentats són poc flexibles, i és difícil, per a qualsevol orador, controlar-los efectivament al llarg d’un període extens.

D’alguna manera, podríem dir que són ‘marcadors de sinceritat‘, és a dir, que reflecteixen la personalitat del candidat, més enllà d’allò que els equips de campanya volen mostrar públicament. És molt possible que la millor manera d’aconseguir que aquests elements no verbals de la comunicació treballen a favor d’un candidat és que aquest estiga convençut de tot allò que diu. Ser sincer és -segurament- la manera més efectiva de transmetre credibilitat. Sobretot si pensem que, tal com suggereixen els esmentats estudis i molts altres, l’evolució pot haver afavorit l’existència i operativitat de sistemes cerebrals, de caràcter no conscient, capaços de detectar característiques rellevants de la personalitat -i per tant- de la conducta que podem esperar de les persones amb qui ens relacionem.

Why is it so easy to drop out from physical exercise programs that we had so willingly engaged, just a few weeks ago? Although many people say they like and enjoy physical activity, less than 30% of the european population leads an actually active lifestyle. How is it so? Looking at the role that physical effort has played along human evolution may cast some light about this enigma.

 

Probablement no hi ha hagut cap altra època en la història en què el concepte d’exercicifísic haja gaudit de tant de prestigi social. Fer exercici està decididament ben vist i s’entén com a indicador d’una vida sana. D’altra banda, també vivim -segurament- una de les etapes en què l’aspecte físic té tanta importància. Més concretament, una aparença física que mostre que la persona s’exercita i treballa amb el seu cos.

En altres èpoques, un aspecte musculat indicava -de manera inequívoca- la participació en treballs manuals durs, que no estaven relacionats amb una bona posició en l’escala social i -per tant- podia no ser particularment desitjable (tot i que una complexió atlètica, que denota fortalesa física i bona salut és una característica sistemàticament preferida per dones de totes les cultures). Ara -en canvi- aquest aspecte indica la disponibilitat de temps lliure par anar al gimnàs, i de diners per a alimentar-se de forma adequada, i s’ha convertit així en un dels possibles indicadors d’estatus social.

Tant per als hòmens com per a les dones, l’aspecte físic és un element essencial de la seua capacitat d’atracció. Tot i que algunes de les característiques físiques que considerem atractives (simetria bilateral, proporcions entre diverses parts del cos….) estan fortament determinades per la càrrega genètica de cada persona, hi ha aspectes com la quantitat i -sobretot- la proporció de greix corporal, que són molt sensibles a la pràctica regular d’activitat física, i que influeixen molt la manera com ens perceben els altres, i si ens consideren més o menys atractius.

Encara podem afegir que els beneficis derivats d’un estil de vida físicament actiuhan estat molt ben divulgats durant les darreres dècades. En general, són ben coneguts els avantatges de practicar exercici, tant pel que fa a la salut en general com al benestar psicològic. De fet, els trastorns psicològics més habituals, que són els relacionats amb la depressió i l’ansietat, poden prevenir-se eficaçment, i fins i tot tractar-se amb la pràctica regular d’activitat física (Suay, 2008).

Tot això, unit al fet que l’aspecte físic és un dels elements més positivament valorats en la societat actual, sembla que hauria de fer que una gran quantitat de gent estiguera molt involucrada en programes d’exercici físic i pràctiques esportives diverses, de manera habitual.

La realitat, però, és ben diferent. De fet, la proporció de persones que practiquen regularment activitats físiques és ridículament baixa. Diversos estudis i enquestes calculen que no arriba al 30% de la població de l’anomenat ‘primer món’, la proporció de gent que participa quotidianament en activitats voluntàries que impliquen la realització d’esforços físics de distintes característiques. Per acabar d’arrodonir el panorama, les mateixes enquestes solen revelar que la majoria de la gent té una opinió molt positiva de l’exercici físic, i considera que és -no sols positiu,  convenient i saludable- sinó satisfactori i fins i tot divertit.

Com és possible -amb aquestes premisses- que tan poca gent adopte efectivament en un estil de vida físicament actiu? 

Cal tenir en compte que, generalment, quan una activitat és satisfactòria i –fins i tot- divertida, la dificultat no rau en com aconseguir que les persones la facen, sinó –ben al contrari- en que deixen de fer-la. Pensem, com a exemples, en menjar dolços o aliments amb greix, en seure al sofà a consumir hores davant l’aparell de TV, o en consumir alcohol i altres drogues recreatives. Considerant això, com és que l’activitat física, que tanta gent diu que és satisfactòria, i que –a més a més- sabem del cert que és molt recomanable, tinga tan pocs adeptes?

Per a respondre la pregunta convé fer una ullada retrospectiva a l’evolució de l’espècie humana. Des que érem caçadors i recol·lectors fins que l’evolució va enllestir el procés de ‘disseny’ del nostre cervell, fa ara entre 30.000 i 10.000 anys (vegeu: http://bigthink.com/ideas/19486), els humans ens hem beneficiat molt d’una bona condició física. Els qui no la tenien, i no eren capaços de córrer de pressa, enfilar-se àgilment als arbres o lluitar amb destresa, senzillament morien més prompte i –per tant- transmetien els seus gens en menor mesura.  En termes evolucionistes, això vol dir que aquells individus que posseïen qualitats físiques  ben desenvolupades (força, resistència, flexibilitat, agilitat, coordinació…), tenien més probabilitats de sobreviure, de reproduir-se i -per tant- de passar els gens que faciliten una bona condició física, a un nombre més elevat de descendents.

És per això que podem assumir que els humans actuals som descendents d’individus físicament ben dotats. Per tant, és raonable pensar que la major part de nosaltres podem assolir -amb una certa facilitat- un nivell suficient de desenvolupament d’aquestes qualitats. Tanmateix, una ullada superficial al nostre voltant ens mostra un paisatge humà que no sembla molt consistent amb aquesta idea. Si caminem pels carrers de qualsevol ciutat, molt probablement ens trobarem amb una majoria de persones que no semblen estar en una gran forma física. Molta gent excessivament grassa, posicions corporals que transmeten una evident debilitat muscular, caminars maldestres que comuniquen manca de coordinació neuromuscular, etc. Si observem les persones que ocupen posicions jeràrquiques de privilegi en la nostra societat (a l’administració pública, les empreses, les universitats…) podrem constatar amb facilitat que, en total oposició al que devia passar amb els seus ancestres, els líders primitius, la major part d’elles difícilment sobreviurien a un sol combat obert, i molts ni tan sols ho farien si havien de córrer per a salvar la vida. Com és que els descendents de criatures que van poder sobreviure i prosperar en ambients tan hostils i perillosos com les sabanes primitives hem pogut arribar en aquest estat de malaptesa física generalitzada?

És evident que, a hores d’ara, característiques com la força física, la resistència o una bona coordinació neuromuscular ja no són necessàries per tal d’assolir posicions jeràrquiques elevades. De fet, sovint no ho són tampoc per a garantir la supervivència. Una persona obesa, que no podria guanyar-se la vida fent un treball físicament exigent, pot guanyar un sou manejant una màquina (que només requereix prémer uns botons), i un individu esquifit i decididament poc apte per a lluitar pot usar armes de foc per a obrir-se camí, fins i tot en un grup social particularment bel·licós. La tecnologia ha reduït espectacularment la necessitat d’estar en forma per a guanyar-se la vida i poder reproduir-se.

Això és així pel que fa a la condició física. Una altra cosa ben distinta és la manera com s’assoleix i es manté aquesta condició, que –òbviament- consisteix en fer esforços de manera –si no quotidiana- molt habitual.  Cal dir que, per als nostres ancestres, mantenir i desenvolupar aquestes les físiques no resultava gens costós. Més encara, no els exigia cap mena de força de voluntat, precisament perquè no es tractava –en absolut– d’una activitat optativa o voluntària.

Si volien desplaçar-se, havien de caminar. Si havien de transportar un càrrega, ho feien a expenses de la força dels seus músculs. Caçar un animal requeria –sovint– llargues caminades de persecució, i unes quantes carreres més o menys precipitades per a –si tenien èxit– poder tornar ben carregats amb el pes de l’animal. En definitiva, cadascuna de les tasques que duien a terme tenia un cost calòric molt elevat, en comparació amb el que esmercem ara per a les mateixes activitats. Comparem, a tall d’exemple, la despesa calòrica necessària per a caçar un animal gran, transportar-lo de tornada, escorxar-lo i preparar la carn per a consumir-la, amb el seu equivalent actual: agafar un tall de carn de la prestatgeria del supermercat, dur-lo en cotxe fins a casa nostra, pujar en ascensor i desar-lo al frigorífic. Estem parlant, de fet, de molts milers de kilocalories de diferència. Una de les activitats que ens obligava a gastar més energia s’ha convertit –amb els pas dels segles– en una tasca rutinària, còmoda i de ben escassa inversió energètica.

Així, sabem que l’esforç físic no ha estat opcional al llarg de la immensa major part del temps que fa que els humans estem sobre la terra. En realitat, fins fa unes poques dècades, gran part de les activitats quotidianes (desplaçar-nos, transportar coses…) encara ens obligaven a utilitzar bona part de l’energia que emmagatzemàvem. Fins a la generalització de l’ús de vehicles, ascensors i màquines en general, als humans no ens ha calgut desenvolupar cap mena de tendència a fer esforços de manera voluntària, que s’hauria acabat traduint –evolutivament– en experimentar l’esforç físic com una estimulació plaent.  Una comparació amb altres conductes ben conegudes ens pot ajudar a entendre aquest fenomen en què, alguna cosa que resulta particularment beneficiosa (incrementa la probabilitat de sobreviure) s’esdevé part constituent de la naturalesa humana.

Posem per cas, el gust pels aliments rics en greix. Tot i que ara mateix, hi ha molta gent que considera aquesta preferència com una maledicció, perquè perjudica la seua capacitat de mantenir la línia, som ben conscients que un alt contingut lipídic fa que considerem un plat molt saborós. Durant mil·lennis, però, les persones que naixien (per alguna de les mutacions aleatòries que es produeixen constantment en el material genètic de tots els éssers vius) sense una clara preferència -o fins i tot amb una certa aversió- per aquests aliments, tenien –molt probablement–menys opcions de sobreviure.

Estrictament parlant, menjar aliments greixosos o no fer-ho sí que era optatiu. Si a algú no li agradaven, podia triar-ne uns altres que no li proporcionarien tantes reserves energètiques (el greix subcutani és la forma òptima d’emmagatzemar el superàvit calòric). Ara bé, com que els períodes d’abundància han estat històricament rars, i els d’escassedat –en canvi– molt freqüents, els individus que no acumulaven greix quan podien, difícilment sobreviurien al següent període d’abstinència forçada. I és per això que la preferència pel sabor del greix ha esdevingut prevalent en la nostra espècie, per bé que ara, en absència de temporades d’escassedat que facen necessàries les reserves de greix, i ens obliguen a consumir-les, l’acumulació de greix és vista més aviat com un inconvenient, que no com un gran avantatge evolutiu. Òbviament, açò és vàlid, exclusivament, per a les regions privilegiades de la terra en què l’escassedat d’aliments no és un problema endèmic.

Per contra, esforçar-se i suportar la fatiga per tal d’aconseguir aliments (greixos, entre els més cobejats i costosos de trobar) no era optatiu, de manera que no s’ha hagut de seleccionar cap mena de propensió especial a l’exercici físic. La qüestió no era que aquells individus més tendents a esforçar-se físicament sobrevivien més, perquè tots ho feien. És en aquest sentit que podem dir que l’exercici físic ha estat evolutivament ‘obligatori’. Era el medi ambient qui ens obligava a fer-ne (amb animals que corrien ràpid, fruits situats al capdamunt dels arbres, peixos que insistien en nadar àgilment…).

Així doncs, podem dir que, tot i que descendim d’ancestres que –per regla general- devien gaudir d’una bona condició física, la nostra –en les societats post industrials de l’anomenat primer món- no és cap meravella. I que – a conseqüència del caràcter de ‘conducta obligatòria’, no s’ha seleccionat una especial tendència a fer esforç quan no és estrictament necessari, i –per tant– no hem desenvolupar cap sensació particularment plaent, associada al fet de fer exercici.

És per això que ens trobem en la situació actual, en què –tot i saber que els resultaria molt convenient i beneficiós- milions de persones no aconsegueixen motivar-se prou com  per a dedicar 30 minuts diaris a fer una activitat com caminar, córrer, nadar o anar en bicicleta. I ni el coneixement dels beneficis que se’n derivarien, ni els incentius en forma de millor aspecte físic, més èxit social o millors possibilitats de socialització, ni la fama de ser activitats satisfactòries i divertides, no aconsegueixen superar la barrera de la tendència a descansar i acumular calories, que es va desenvolupar fa milers d’anys, i encara ens afecta ara, ja ben entrats en el segle XXI.

Amb tot això, potser queda un poc més explicada l’aparent paradoxa a què ens referíem al principi. Milions de persones que –a hores d’ara– saben positivament que fer un poc d’exercici cada dia els ajudaria sensiblement a viure més anys amb més qualitat de vida, i –per si això fos poc– milloraria el seu aspecte físic i fins i tot l’estat d’ànim. Malgrat això, molt poca gent ho fa (tot i que són molts els qui ho intenten esporàdicament) de manera consistent, perquè, com a espècie, no ens ha calgut desenvolupar cap mena de tendència genèticament determinada a mostrar predilecció per les situacions que demanden un consum calòric elevat.

After a public election debate surveys often indicate multiple winners. How is this possible if everyone has been watching the very same debate? What makes each participant‘s supporters believe it is their candidate who has emerged victorious? The study of the brain can provide us with some answers.

 

La coneguda frase d’Oscar Wilde, que ve a dir que la raó és la substància més abundant del món, perquè tothom la té tota, tot el temps, sembla que està fortament arrelada en algunes característiques de l’estructura i el funcionament del cervell humà. 

Tot i que tradicionalment s’ha fet una distinció molt taxativa entre raó i emoció, la investigació en neurociències ha mostrat, en les darreres dècades, que el cervell humà no funciona -de cap manera- d’acord amb aquesta dicotomia. Ans al contrari, processos tan pretesament ‘racionals’ com ara la presa de decisions han mostrat estar profundament afectats per les nostres respostes emocionals.

D’acord -precisament- amb l’esmentada dicotomia tradicional, la part racional dependria fonamentalment de l’escorça cerebral (i particularment, de l’estructura evolutivament més recent: el còrtex prefrontal), mentre que les emocions se situarien al sistema límbic, un conjunt d’estructures profundes (subcorticals) del cervell, que inclou -entre altres- l’amígdala i l’hipotàlem. Aquestes parts dels cervell, però, lluny de funcionar autònomament, estan profusament interconnectades i intercanvien informació d’una manera molt intensa.

En el còrtex prefrontal (CPF) convé distingir dos regions. El CPF dorsolateral (en termes d’anatomia cerebral, ‘dorsal’ fa referència a la part de dalt) s’activa especialment quan estem fent eleccions conscients, com ara decidir què prendrem per postres o a quin candidat votarem, cosa que ha portat alguns autors a referir-s’hi com a ‘circuits frontals de raonament’ (Westen, 2008). L’altra part destacable d’aquesta mateixa estructura, el CPFventromedial, està profundament involucrada en l’experiència emocional, gràcies a les denses connexions que manté amb l’amígdala, una estructura molt implicada en la percepció i la regulació dels estats emocionals. Una característica d’aquestes connexions resulta particularment rellevant per al tema que ens ocupa: n’hi ha més que van de l’amígdala al còrtex que en sentit contrari. Això, en termes funcionals, es pot interpretar -a grans trets- en el sentit que és més fàcil que les reaccions emocionals afecten la manera en què raonem que no viceversa.

Alguns detalls d’aquesta relació bidireccional entre els centres corticals responsables de fer valoracions i prendre decisions, i les estructures profundes (subcorticals) més estretament vinculades amb les respostes emocionals, són especialment dignes d’esment. Un estudi conduït per Drew Westen als Estats Units comparava les reaccions de votants demòcrates i republicans a imatges gravades en què els candidats presidencials d’ambdós partits incorrien en clares contradiccions. A més de preguntar als participants què n’opinaven, l’estudi permetia registrar la seua activitat cerebral, per mitjà de sofisticades tècniques de neuroimatge.

Els resultats són certament reveladors. D’una banda, tal com cabia esperar, cada votant trobava menys evidents i menys greus les contradiccions del seu candidat preferit, i més òbvies i decididament inexcusables, les de l’altre (cal dir que, en tots dos casos, les contradiccions eren força evidents). La part més interessant, però, és la que fa referència als esdeveniments que teníen lloc en l’interior dels seus cervells, mentre contemplaven les imatges.

Quan un subjecte s’exposava a les contradiccions del seu candidat, el seu còrtex prefrontal s’activaba sensiblement més que quan observava les contradiccions en què incorria el candidat rival. La interpretació més plausible d’aquest resultat, és que aquest augment de l’activitat prefrontal permet inhibir les emocions negatives suscitades per la flagrant contradicció, de tal manera que no arriben a generar una resposta conscient de repulsa, tal com sí que passa quan és el rival qui es contradiu. Les connexions en la direcció còrtex-amígdala actuen així com una espècie de tampó que amorteix l’arribada d’impulsos procedents de l’amígdala. No és -per tant- que els partidaris del polític que incorre en la incoherència no siguen conscients de la contradicció, o que aquesta no els provoque una resposta emocional negativa. Es tracta, més aviat, d’un procés en què l’activitat prefrontal ‘intercepta’ l’arribada dels impulsos amb contingut emocional (emocions negatives), per tal que el seu impacte siga menor.

Complementàriament, la menor (comparativament) activitat prefrontal que es registrava quan qui es contradeia era l’altre candidat, permet que la informació procedent de l’amígdala arribe netament a l’escorça prefrontal, on pot exercir, amb poc mitigada potència, l’efecte de condicionar l’activitat cognitiva per tal de fer-la coherent amb les emocions de repulsa que provenen de l’amígdala. És llavors quan els participants en l’estudi experimentaven sense restriccions  una resposta emocional intensa, que -ara sí- es complementava amb una interpretació cognitiva coherent, i donava lloc a expressions obertes de repulsa, crítica despietada i indignació.

Així doncs, aquesta seria -tot i que explicada suscintament i sense gaires detalls tècnics- la base neurobiològica que ens permet d’entendre l’aparent paradoxa de la victòria múltiple de tots els candidats que participen en un debat electoral. Quan parla el nostre, activem la àrees més ‘racionals’ del nostre cervell, per tal d’esmorteir qualsevol possible emoció negativa que el seu discurs puga generar-nos, i fem exactament el contrari quan parlen els rivals. D’aquesta manera, en acabar el debat, podem tenir una impressió inequívoca que, mentre que el nostre candidat ha estat encertat i coherent, els altres han incorregut en greus incoherències que haurien de fer que qualsevol persona mínimament intel·ligent els retirés la confiança.

Tot plegat és perfectament coherent amb una idea essencial sobre el cervell humà: que és un òrgan altament complex, que ha evolucionat per a -entre altres coses- tenir raó sempre.

Entrevista amb Edward O. Wilson

“…molts teòrics dels estats socialistes es manifestaren en contra del meu llibre perquè aquest contradeia la idea marxista, o millor dit, neomarxista, que dominava especialment a la Unió Soviètica, però també en altres països socialistes, que el cervell humà és una pàgina en blanc, que és completament mal·leable i que no hi ha una tal naturalesa humana. Durant dècades, la creença central del socialisme ha estat que existeix una organització política i social millor –l’adoptada per l’estat socialista, és clar–, i que calia que les persones s’hi adaptaren. La perspectiva de la sociobiologia apunta a una idea completament diferent. Primer de tot, la naturalesa humana és una cosa que sí que existeix, els orígens de la qual es remunten a la història genètica humana profunda, i que les societats han d’adaptar-se a la naturalesa humana i no la naturalesa humana a les societats.”

 

Podeu llegir l’entrevista completa a la web de la revista Mètode, seguint el següent enllaç:http://www.metode.cat/revistes/entrevista-monografic/edward-o-wilson
Publicat dins de EntrevistesEnvia un comentari

Entrevista amb Noam Chomsky

«Hi ha molta gent jove que no pot parlar amb l’àvia perquè aquesta parla una llengua “local”, mentre que els seus néts han après el que s’anomena llengua estàndard»

 

http://www.metode.cat/revistes/entrevista-monografic/noam-chomsky

Using Just 10% of Your Brain?

Psychology professors Christopher Chabris and Daniel Simons discusse these and other “neuromyths”.You should read ir, specially if you believe that: 

– Environments rich in stimuli improve the brains of preschool children.

– Individuals learn better when they receive information in their preferred learning style, whether auditory, visual or kinesthetic.

 

http://online.wsj.com/article/SB10001424127887324556304578119351875421218.html#articleTabs%3Darticle
Publicat dins de AltresEnvia un comentari

Why we have not evolved in over 10.000 years?

Most of the work in evolutionary psychology shows that we are essentially still acting as if we’re hunter/gatherers in Africa. Satoshi Kanazawa explains why in this interview.
It’s open for discussion.

 

http://bigthink.com/ideas/19486
Publicat dins de EntrevistesEnvia un comentari

Entrevista a Richard Dawkins

Un dels més coneguts i eficients divulgadors de l’evolucionisme parla -amb la claredat que és habitual en ell- de temes polèmics com la consciència, la psicologia evolucionista o la religió.Per a molta gent … el que cal fer és animar la gent a pensar que religió i ciència són perfectament compatibles i que es poden practicar totes dues, que no existeix absolutament cap connexió entre elles: la religió tracta sobre qüestions morals i… no sé què més… sobre qüestions profundes relatives a la nostra existència, mentre que la ciència s’ocupa de les preguntes del com. Però pense que és una manera covarda d’evadir el problema. No obstant això, puc entendre la motivació política que hi ha darrere d’aquesta posició.”

 

http://www.metode.cat/revistes/entrevista-monografic/richard-dawkins

El pensament supersticiós és la tendència a establir falses relacions (no existents, realment) entre una causa i un efecte. Com és que en plena època d’esplendor del pensament científic, encara hi ha tants milions d’humans que són profundament supersticiosos?  Quins avantatges evolutius pot reportar un estil de pensament que estableix vincles inexistents entre fenomen? Té alguna base científica creure que els gats negres porten mala sort o que hi ha dies nefastos? Tot això es pot explicar des de la perspectiva de la psicologia evolucionista.

 

As the evolutionary biologist at Harvard University, Kevin Foster, puts it: ‘The tendency to falsely link cause to effect – a superstition – is occasionally beneficial’, and as long as the cost of believing a superstition is less than the cost of missing a real association, superstitious beliefs will be favored by evolution. Very often, superstitious thinking offers explanations based on poorly operationalized concepts such as ‘bad luck’. A lot of actions (breaking a mirror, looking at a black cat, stepping with the left foot first…), as well as specific dates (Friday -or Tuesday- 13th) are usually labeled as bad luck attractors, and may be held responsible for any undesired consequences.

Obviously, linking two events in such a way as to consider them as causally (and not casually) related – when there is no evidence for such a link – is a thinking bias. Since we humans are so proud of our ability to think and consider it as our most precious gift, the question that arises is: How has this kind of defective thinking survived for centuries and millenia?

The gold rule for a particular feature to survive and pass from one generation to the next is its usefulness. In a nutshell: if it raises the chances of survival and reproduction, then it will be kept for subsequent generations, while if the opposite is true, it will be lost for good. Therefore, we will have to accept that superstitious thinking must be somehow adaptive. What we would be saying is that – at least in our species’ remote past- people adhering to this kind of thinking must have survived more than their more skeptical mates.

And how is that possible? Let’s try to imagine a scenario, some ten thousand years ago. A small group of humans are calling it a day after having spent the daylight hours looking for food and shelter. The night falls and some of them are vigilant and pay close attention to any noises that may be remotely suspect, when they hear  some unfamiliar sound.

At this moment, there are basically two ways of reacting. You can think: ‘Unfamiliar noises are a bad sign; I’d better get up, take my stone axe and go on an inspection tour’. Or you might also say: ‘Well, it must be some little animal walking over there; it’s been a hard day and I’ll try and catch some sleep’. Obvioulsy, both thinking options may be mistaken in different occasions. The first one will be mistaken if it is a false alarm, while the second one will be mistaken every time a real danger is coming over.

For better understanding we may call one kind of mistake (believing that there is a danger when in actual fact there is none), (a) Type-I mistake while the other one (believing that there is no danger when there actually is) may be named (b) Type-II mistake. Accepting that these two different thinking mistakes were quite stable features of two different individuals, guess which one of them is more liable to survive. In the first case, the individual may have lost some hours of peaceful sleep, but in the second one, he might have been killed while sleeping.

And what has all this to do with the human tendency to think superstitiously? Type-I mistake precisely consists in establishing false links between  events. Nevertheless (and if you like, also paradoxically) engaging in this kind of mistake does enhance the odds of surviving, whilst sticking to a more empirical (and so, less superstitious) way of thinking, and waiting for a clear confirmation of the existent links between -let’s say- a noise and the presence of a danger, is a neat strategy to reduce an individual’s chances of survival.

Does that mean that it’s better -for all of us- to be superstitious? Not necessarily. It just means that, in the past, when our human brains acquired the shape, size and functions that they have these days, this kind of thinking was beneficial for survival and reproduction and -therefore- we are descendants of superstitious thinkers and have inherited their skills. However, our current conditions and technological abilities and resources are not the same and so, we may move to more matter-of-fact knowledge about cause and effects relationships between things or events.

And as a matter of fact, that is what we have done, at least in the important areas of actual (observable) behavior. Let’s take the example of religious believers, let’s say Roman Catholics. If they get cancer, they will probably think and believe that the illness is a consequence of God’s will (superstitious thinking: linking a cause to an effect without any empirical evidence). Nevertheless, when looking for a solution, we can bet that most of them will prefer a scientifically-based treatment such as chemotherapy over a religion-based one such as praying.

So, we can conclude that as humans, we are descendants of superstitious thinkers and we tend to think this way, but we are not forced to be superstitious. Moreover, in our current conditions (at least in the so-called first World) superstitious thinking may have lost most of its beneficial effects on our chances of survival.

 

 

Aquest blog se centra en temes polítics, tractats de del punt de vista de la neurociència cognitiva. 

Les entrades que es publicaran ací, pretenen estimular la reflexió i el debat sobre els temes tractats, des d’una perspectiva científica. S’accepten -per tant- comentaris. Tota mena de divergències, desacords o refutacions de les opinions expressades per l’autor seran benvingudes, sempre que es mantinguen dins de les normes bàsiques d’educaciórespecte. Les entrades es publicaran en anglés o en català. Els enllaços recomanats podran estar escrits també en altres idiomes.

 

This blog will cover topics related to politics from a cognitive neuroscience perspective.

The posts to be published here are intended to arise reflection and debate on the addressed issues, from a scientific point of view. Therefore, comments will be welcome. All kind of differences, disagreements or refutations of the author’s expressed opinion will be gladly accepted, provided that they adhere to basic education and respect standards. Posts will be published either in English or in Catalan language. Recommended links might as well be written in other languages.