‘Testosterònic’ com a despectiu?

Al llarg dels darrers anys, he sentit aquest terme, testosterònic, usat pejorativament, en el sentit de descriure algú o alguna cosa (conducta, acció, actitud…) com a excessiva, agressiva o inapropiada; particularment en el sentit de ser masclista, com ara alardejar o actuar ofensivament amb prepotència.

Com tothom sap, la testosterona és la principal hormona masculina (andrògen), produïda per les gònades. Potser no és tan conegut el fet que les femelles també en produeixen; no a les gònades, sinó a l’escorça de les glàndules adrenals, i, això sí, en quantitat molt més baixes.

A banda de fer que em pregunte què passaria si algú utilitzara el terme ‘estrogènic’ (principal hormona femenina) en qualsevol sentit despectiu, com ara indicant feblesa, manca d’ assertivitat o afectació excessiva, l’ús inapropiat del terme m’ha estimulat a aclarir un parell de coses sobre l’hormona en qüestió.

Produïda per les cèl·lules testiculars de Leydig, la testosterona (T) és una hormona esteroide, que generalment associem amb la conducta sexual i amb l’agressió. També exerceix, però, uns altres efectes de gran rellevància, durant la gestació, quan els notables increments que es produeixen en el fetus mascle, actuen sobre el teixit cerebral i el masculinitzen. Un fenomen que és la base principal de les diferències conductuals que podem observar, entre hòmens i dones, al llarg de tot el cicle vital, i que són especialment notables durant el període reproductiu.

Ens fa agressius la T?

Aquesta seria, possiblement, la pregunta rellevant per a justificar l’ús despectiu de l’adjectiu ‘testosterònic’ a què m’he referit. En la humana, com en la immensa majoria de les espècies, els mascles són més agressius que les femelles. També tenen nivells circulants de T molt més elevats. Això fa pensar que, efectivament, la T juga un rol important en la conducta agressiva. Una cosa ben diferent, però, és que ens faça agressius. En dosis fisiològiques (similars a les que el cos humà ‘fabrica’), la T no augmenta particularment l’agressivitat. Una cosa ben distinta són les dosis altíssimes que es poden trobar entre els usuaris habituals d’esteroides androgènics-anabolitzants, les drogues d’abús preferides per alguns culturistes, que sí que han mostrat efectes agressius.

La T està, en realitat, molt més involucrada en un aspecte particular de la conducta social humana, que manté una relació més indirecta amb l’agressió: la dominància. L’interés per escalar graons dins de la jerarquia social, que és típicament més intens entre els mascles de l’espècie (sense ser-ne, però, exclusiu) està molt relacionat amb l’hormona masculina.

I no sols en humans. Els primats que, després que un grup nou s’ha constituït arbitràriament (els etòlegs poden fer coses així amb objectius experimentals), acaben ocupant els llocs més alts de la piràmide social, experimenten augments espectaculars de la seua testosteronèmia (concentracions de T en sang). També en mascles humans s’ha pogut comprovar això en situacions competitives, com ara partides d’escacs, combats de judo o partits de tenis, sempre que el resultat afecta l’estatus de qui guanya o perd. Curiosament, quan guanyar depén de la sort i no d’un mèrit personal, la T no reacciona a l’alça. Sembla, doncs, que la manera com T i conducta agressiva es relacionen, és bastant sofisticada, i no es presta a simplificacions fàcils.

Més encara, què passa quan ascendir en la jerarquia depén d’accions que podem considerar clarament prosocials o altruistes?

En una versió del joc de l’ultimàtum (https://en.m.wikipedia.org/wiki/Ultimatum_game) en què el jugador pren una decisió sobre com repartir una quantitat de diners amb un altre, que pot acceptar o rebutjar l’oferiment (si el rebutja, cap dels dos no rebrà ni un euro), s’ha vist que els participants que rebien T abans del joc, feien ofertes més generoses. Així doncs, l'”hormona de l’agressió” també ens pot fer més prosocials i generosos? Sí, si això és la manera de guanyar una reputació millor, i per tant, més estatus.

Una curiositat interessant sobre l’esmentat estudi (*) és que els participants que creien que havien rebut T, fins i tot si realment havien rebut només placebo, feien ofertes menys generoses. Sembla, doncs, que la fama de la T pot influir sobre els efectes que provoca, i creure que te n’han injectat, sí que et pot fer comportar-te d’una manera més agressiva. En canvi, si el context està organitzat de tal manera que per a incrementar la dominància cal comportar-se de manera prosocial, la T també ajuda a fer això.

Així, la conclusió és que la T ens empeny a fer allò tot que cal per a millorar i/o mantenir l’estatus social. Així, el problema no és tant que la T ens fa ser més agressius, sinó que molt sovint, la conducta agressiva obté un gran nivell de recompensa social, i permet pujar graons en la jerarquia. No seria, per tant, correcte usar el terme ‘testosterònic’ com a sinònim d’inapropiadament agressiu.

Mascles i femelles de qualsevol espècie, es comporten d’acord amb els dictats de la seua biologia, que sempre es manifiesten en un context o en un altre. En les espècies socials, i la humana ho és en grau superlatiu, aquest ‘context’ depén molt d’aspectes socials; de la relació amb els altres, i de les regles explícites i implícites que les governen, de manera molt especial. Usar ‘testosterònic’ com a terme descriptiu de les conductes típicament masculines seria, com hem vist, una reducció excessivament simplificadora i estrictament incorrecta. D’altra banda, qualificar les conductes típicament masculines com a inapropiades o menys acceptables, és absolutament arbitrari, i no té cap justificació, ni científica ni ètica.

L’espècie sobreviu i perdura perquè uns i altres, mascles i femelles, expressen les seues tendències naturals a fer unes o altres coses (i d’una o altres maneres), d’acord amb l’ambient i el context social en què viuen i es comporten. Les tendències d’uns, per tant, no són ni intrínsecament superiors ni inherentment inferiors a les dels altres.

(*) Eiseneger, C. et al. (2010). Prejudice and truth about the effects of testosterone on human bargaining behaviour. Nature 463:356

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 9 5 ?