Des que la del 1990 va ser declarada ‘dècada del cervell’, les neurociències han guanyat molt en popularitat. També el coneixement sobre el cervell ho ha fet en gran mesura. El canvi més visible, però, és que, també en un nivell popular, ha esdevingut normal la comprensió (genèrica, això sí) que la conducta és una funció regulada pel cervell. Si som més estrictes, hauríem de dir ‘regulada pel sistema neuroimmunoendocrí’, perquè el nerviós, l’immunitari i l’endocrí no són més que sistemes estretament interdependents entre sí. Fins i tot els podem considerar com a tres parts, relativament autònomes, d’un sol sistema orgànic de comunicació interna (entre distintes parts de l’organisme), i també amb el món exterior. Popularment, però, en diem, senzillament, ‘el cervell’. I el prefix que s’aplica a les funcions cerebrals és la paraula ‘neuro’. Neuroanatomia, neurofisiologia, neuropsicologia… són termes que designen diferents especialitzacions en l’estudi de l’estructura i les funcions del cervell. I és així, amb el prestigi creixent de les neurociències, que també s’ha estés la moda d’incorporar el prefix ‘neuro’ a molts productes comercials, amb la intenció de rendibilitzar econòmicament el prestigi assolit per la paraula.

Fa poc, un amic dedicat a la psicologia de l’esport, m’ha fet una consulta sobre un mètode per a corregir els errors dels tennistes, amb un sistema que el mateix promotor anomena ‘neuromotor’. Una ullada més en profunditat ens permet comprovar que es tracta d’una aplicació de tècniques clàssiques de pràctica imaginada i pràctica real, en condicions de relaxació, i amb l’emissió d’uns sons de baixa freqüència. Se suposa que hem d’acceptar que això millora l’eficàcia de la correcció d’errors.

No entraré a discutir sobre l’eficàcia del tractament. Ni en sóc un especialista, ni disposem de les dades empíriques que permetrien validar-lo o descartar-lo, si les proves es fan amb les garanties experimentals imprescindibles. M’interessa, en canvi, quina és la justificació per incorporar el terme ‘neuro’ a la denominació del mètode.

Tothom sap que aprenentatge és l’adquisició de noves habilitats, o el perfeccionament de les que ja posseïm. Això és una descripció en termes conductuals: el comportament canvia en funció de la pràctica. Si repetim un gest motor, com ara un colp de tennis, aconseguim fer-lo més eficient (enviar la pilota allà on volem, imprimir-li més velocitat, efecte…). En termes neurobiològics, el mateix procés es descriuria com a plasticitat neuronal dependent de l’experiència. Això vol dir, simplement, que l’experiència (la pràctica) provoca canvis en les neurones i en els seus sistemes de comunicació. I sí, parlem de canvis en l’estuctura (connexions més sòlides, variacions en la quantitat de receptors, creixement de noves vies de contacte…), que òbviament repercuteixen en la funció. És així com un gest molt practicat esdevé automàtic: les vies neuronals per les quals viatja l’impuls nerviós es modifiquen. En aquest sentit, tota manipulació conductual (la pràctica, en unes i altres condicions) té un efecte que podem anomenar, legítimament, neurològic.

No tindria cap sentit, per tant, afegir el prefix ‘neuro’ a tot allò que fem per a millorar la tècnica. Neurorepeticions, neuroentrenament, neurodescans i neuroinstruccions? És evident que això no afegeix res als termes repeticions, entrenament, descans i instruccions. Hauríem, per tant, de reservar la denominació ‘neuro’ per aquelles estratègies que afecten el sistema nerviós per una vida distinta, i independent, de la conductual. L’impuls nerviós és de caràcter electroquímic: usa  substàncies produïdes per la neurona (neurotransmissors) i potencials elèctrics, per a desplaçar-se pel cervell i els nervis. És per això que tant la via farmacològica (administració de substàncies actives) com l’elèctrica (corrents) tenen la capacitat d’actuar sobre el sistema nerviós, d’una manera que, tot i ser independent de la conducta, pot resultar complementària, i té opcions de millorar-ne els efectes.

On és l’acció independent de la conducta, en un sistema que es basa en repetir un gest mentre s’escolten sons? Escoltar no és conducta? Es veu que, quan el publicita, el promotor del mètode “neuromotor” usa imatges del cervell i parla de l’acció dels sons de baixa freqüència a través d’una via talàmica. Té raó: tots els estímuls sensorials, excepte els olfactoris, arriben al còrtex cerebral a través del tàlem, que és com una mena d’estació de difusió, a l’estil dels repetidors del senyal radiofònic. Quina és l’evidència que aquesta via talàmica, que és aferent (des de fora cap a l’interior del cervell) pot influir una via motora eferent (del cervell cap a la perifèria)? Quin és el mecanisme que permet suposar que es produirà aquesta influència, i que serà positiva? Senzillament, no ho explica.

Un efecte pervers del prestigi creixent de les neurociències és que qualsevol venedor de fum sap ara que és convenient incloure una imatge del cervell en la seua presentació, i amollar un parell de termes amb ressonància neurobiològica, com ara ‘tàlem’, ‘hipòfisi’ o ‘via dopaminèrgica’. Convé no deixar-se enlluernar per això. Quan un producte (un ‘nou’ mètode d’entrenament ho és) es presenta com a basat en coneixements científics, cal que aporte informació sobre les fonts. Quines publicacions l’avalen? Quins estudis justifiquen que siga considerat  una novetat?

Sovint passa que, fins i tot quan s’aporta alguna informació d’aquest estil, la relació de la publicació original amb el producte que ens volen vendre, és púrament espúria, si no directament inexistent. Això, però, es pot comprovant acudint a l’article original i llegint-lo. És aquest el gran potencial democràtic de la ciència. La informació està disponible (en molts casos, actualment, de forma gratuïta), i només cal estudiar-la. A falta d’aquesta informació, l’ús de paraules tècniques, i la referència a processos cerebrals, no ens ha de fer pensar que estem davant d’un producte avalat per la ciència. Qualsevol xarlatà pot aprendre a pronunciar correctament ‘via mesolímbica’, ‘còrtex occipital’, o ‘àrea tegmental ventral’. Això no significa que tinga la menor idea de com funciona el cervell, i, ni de bon tros, implica que el producte que ens vol vendre siga millor que un altre. Els humans hem desenvolupat estratègies per a evitar l’engany. Com en totes les destreses, uns són més hàbils que altres a l’hora d’aplicar-les. En qualsevol cas, són les mateixes estratègies que ens convé utilitzar per a evitar els neuroenganys.