Psicologia i pseudociència ? o la pervivència implícita de paradigmes obsolets

Publicat el 30 de juny de 2014

Fa poc, en ocasió de la defensa d’un treball acadèmic, vaig presenciar com un membre del tribunal, tot un professor de Psicologia, es mostrava profundament estranyat que una hormona (concretament la testosterona) haguera estat esmentada com un dels possibles moduladors neuroquímics del raonament moral. L’home iniciava la seua intervenció en un to quasi indignat, com qui espera trobar alguna mena de ressonància entre el públic; espectativa que es va frustrar, segurament perquè el públic estava composat de persones (la major part, estudiants del grau de psicologia) poc predisposades a fer l’onada a prejudicis dualistes propis d’èpoques precientífiques.

La testosterona és la principal hormona sexual masculina.  Els hòmens la produeixen a les gònades, i les dones a l’escorça adrenal. Es dóna la circumstància que el cervell humà és extraordinàriament ric en receptors per a aquesta hormona esteroide. Particularment al còrtex prefrontal, que la literatura científica considera especialment implicat en la presa de decisions i altres aspectes clarament associats amb pensament i raonament moral, hi ha una gran quantitat d’aquests receptors. Com pot estranyar, doncs, que distintes concentracions de testosterona en sang (la sang, com és ben sabut, també viatja al cervell) afecten qualsevol de les funcions cerebrals?

El problema, òbviament, no és la ignorància específica d’aquest detall, que no és sorprenent en algú que no en siga especialista. El problema és que revela un desconeixement palmari del fet que la biologia està implicada en totes i cadascuna de les funcions que el cervell regula; entre altres, la conducta. I sí, també la conducta humana.

El biològic i el psicològic no són més que dos nivells d’anàlisi diferents, que poden aplicar-se a un mateix fenomen: la conducta. Qualsevol conducta pot analitzar-se psicològicament, si atenem al comportament observable o a alguna de les formes d’avaluar-ne algun dels elements que la conformen, o biològicament, si ens centrem en observar què passa a l’interior de l’organisme (i això inclou, entre altres, els neurotransmissors, les hormones o l’activitat elèctrica de determinades àrees cerebrals). Així, qualsevol esdeveniment capaç d’alterar algun aspecte del funcionament del cervell, tindrà necessàriament un cert impacte sobre la conducta.

En un altre moment de la seua intervenció, el brillant professor s’estranyava que fóra possible estudiar les bases biològiques d’una cosa tan complexa com el raonament moral. I si no són biològiques, què són les bases del raonament moral? Etèries? Místiques? Astrològiques, potser?

Ningú no ignora, a hores d’ara, que els humans som éssers vius (és precisament això el que significa el prefix bio). És possible, en ple segle XXI, ignorar que el cervell, exactament igual com el fetge o la melsa, és un órgan biològic? I si el principal órgan que participa en la regulació del comportament és biològic, com podria ser que qualsevol tipus o manifestació conductual fóra independent del funcionament (perfectament biològic) del cervell?

La resposta és senzilla i complexa alhora. D’una banda, fa dècades que tota mena de psicòlegs s’escarrassen a afirmar sense descans que la psicologia és una ciència de ple dret, i que, en tant que ciència, mereix idèntic tractament que altres disciplines com la biologia o la medicina. Sovint apel·len, per donar suport a tal afirmació, al caràcter científic dels mètodes utilitzats en la bona part dels estudis psicològics: dissenys experimentals, grups de control, ús de placebos i altres recursos metodològics solen servir com a arguments favorables a la causa del caràcter científic de la psicologia. D’acord, la psicologia usa mètodes que són científics, i compartits amb altres disciplines.

I no sols de mètodes viu la ciència. Hi ha també, les idees. En el terreny conceptual, pocs coneixedors ignoren que el paradigma actual de la ciència és l’evolucionista. Ho és de totes les ciències, i per tant, també de la psicologia, l’objecte d’estudi de la qual és la conducta; particularment, si bé no en exclusiva, la conducta humana. Així que els psicòlegs, si més no formalment, també s’adscriuen al paradigma evolucionista, i no tenen cap inconvenient d’admetre que les mans (amb el famós polze en oposició) o la columna vertebral (amb els característics problemes derivats de la bipedestació) dels humans són producte de l’evolució.

Què passa, però, quan parlem de la conducta? Llavors, sembla que no. Que el comportament dels humans està culturalment determinat, i l’evolució no hi té res a dir, ni pot haver-hi exercit més influència que la d’haver conformat l’aspecte extern dels nostres cossos. Que el raonament moral pot estar modulat per l’ambient familiar o l’estil educatiu a què ha estat sotmesa una persona i, en canvi, no pot estar afectat per la quantitat de testosterona (o de qualsevol altre transmissor químic) que circula pels seus vassos sanguinis. En resum, que tot això de l’evolució està molt bé, però es va aturar a l’alçada del coll. Els peus, les mans o el sistema cardiovascular poden haver evolucionat tal com estableix la ciència darwinista, però a l’hora d’estudiar la conducta humana (governada pel cervell; això ni els més obcecadament ignorants ho neguen), només cal mirar les influències ambientals. Això, en la pràctica, equival a assumir l’anomenat paradigna caixanegrista, la concepció skineriana que sostenia allò que succeeix a l’interior del cervell és irrellevant, i que només cal que estudiem les relacions entre els estímuls que hi entren, i les respostes que n’ixen.

Al mateix temps, però, negaran que adopten aquest paradigma (sobradament falsat), o que s’adscriuen a les àmpliament refutades teories de la tàbula rasa (que sostenen que el cervell humà és com una pissarra en blanc, sobre la qual l’ambient i la cultura poden escriure qulsevol cosa), i no tindran escrúpols per a lloar en públic la importància dels avanços en neurociència. Sempre i quan, això sí, ells puguen seguir impartint les seues classes i dissenyant els seus estudis com si Darwin no haguera formulat mai la teoria de la selecció natural. En privat, però (i això, tristament, sol incloure les classes amb un públic captiu d’estudiants que volen aprovar l’assignatura) s’atreviran a afirmar que això de buscar les bases biològiques de conductes complexes com el pensament o la memòria, són bajanades, i que com ha de poder ser que una simple horomona afecte una cosa tan sublim, tan etèrea i tan estrictament humana com el raonament moral.

Doncs bé, tant per als lectors casuals com per als distingits professors de psicologia, el paradigma de la ciència actual és evolucionista, i les disciplines que no s’hi adscriuen, tant si en reneguen formalment com si l’ignoren de facto, són, senzillament, pseudociències. És comprensible la reticència  a abandonar posicionaments coneguts i maneres de fer amb què ens sentim còmodes i en què podem semblar plenament competents. I també ho és la por d’abordar terrenys, com el de la biologia, en què molts psicòlegs senten que naufraguen. Més encara, en la meua opinió, no cal que tothom en siga un especialista, ni crec que tot psicòleg haja d’invertir centenars d’hores en l’estudi de la neurobiologia.

Pense, en canvi, que sí que és imprescindible un mínim de reflexió sobre el nostre quefer professional, ja siga en la intervenció, en la investigació o en la docència, per tal de garantir que no ens són aliens els avanços de la ciència. Això no vol dir estar a l’última en totes i cadascuna de les disciplines, però sí estar en condicions d’integrar tot allò que afecta significativament la nostra. I, francament, integrar el paradigma evolucionista, no exigeix precisament estar hiperinformat sobre els darrers desenvolupaments científics.

Charles Darwin va publicar Sobre l’origen de les espècies l’any 1859. No és cap exageració demanar que tots aquells que investiguen i imparteixen docència sobre la conducta humana entenguen de manera suficient què significa el paradigma evolucionista, i com determina, entre altres coses, que ningú no hauria d’estranyar-se del rol de la biologia en la gènesi i control del comportament, de qualsevol tipus de comportament, d’uns éssers vius que anomenem humans. Per molt que, com a espècie, ens agrade molt considerar-nos ben per damunt de la resta (ens autoanomenem Homo Sapiens Sapiens, poca broma!), som exactament igual de biològics que una ameba, un cocodril o una rata.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 3 13 ?