Poden guanyar un debat tots els candidats alhora?

After a public election debate surveys often indicate multiple winners. How is this possible if everyone has been watching the very same debate? What makes each participant‘s supporters believe it is their candidate who has emerged victorious? The study of the brain can provide us with some answers.

 

La coneguda frase d’Oscar Wilde, que ve a dir que la raó és la substància més abundant del món, perquè tothom la té tota, tot el temps, sembla que està fortament arrelada en algunes característiques de l’estructura i el funcionament del cervell humà. 

Tot i que tradicionalment s’ha fet una distinció molt taxativa entre raó i emoció, la investigació en neurociències ha mostrat, en les darreres dècades, que el cervell humà no funciona -de cap manera- d’acord amb aquesta dicotomia. Ans al contrari, processos tan pretesament ‘racionals’ com ara la presa de decisions han mostrat estar profundament afectats per les nostres respostes emocionals.

D’acord -precisament- amb l’esmentada dicotomia tradicional, la part racional dependria fonamentalment de l’escorça cerebral (i particularment, de l’estructura evolutivament més recent: el còrtex prefrontal), mentre que les emocions se situarien al sistema límbic, un conjunt d’estructures profundes (subcorticals) del cervell, que inclou -entre altres- l’amígdala i l’hipotàlem. Aquestes parts dels cervell, però, lluny de funcionar autònomament, estan profusament interconnectades i intercanvien informació d’una manera molt intensa.

En el còrtex prefrontal (CPF) convé distingir dos regions. El CPF dorsolateral (en termes d’anatomia cerebral, ‘dorsal’ fa referència a la part de dalt) s’activa especialment quan estem fent eleccions conscients, com ara decidir què prendrem per postres o a quin candidat votarem, cosa que ha portat alguns autors a referir-s’hi com a ‘circuits frontals de raonament’ (Westen, 2008). L’altra part destacable d’aquesta mateixa estructura, el CPFventromedial, està profundament involucrada en l’experiència emocional, gràcies a les denses connexions que manté amb l’amígdala, una estructura molt implicada en la percepció i la regulació dels estats emocionals. Una característica d’aquestes connexions resulta particularment rellevant per al tema que ens ocupa: n’hi ha més que van de l’amígdala al còrtex que en sentit contrari. Això, en termes funcionals, es pot interpretar -a grans trets- en el sentit que és més fàcil que les reaccions emocionals afecten la manera en què raonem que no viceversa.

Alguns detalls d’aquesta relació bidireccional entre els centres corticals responsables de fer valoracions i prendre decisions, i les estructures profundes (subcorticals) més estretament vinculades amb les respostes emocionals, són especialment dignes d’esment. Un estudi conduït per Drew Westen als Estats Units comparava les reaccions de votants demòcrates i republicans a imatges gravades en què els candidats presidencials d’ambdós partits incorrien en clares contradiccions. A més de preguntar als participants què n’opinaven, l’estudi permetia registrar la seua activitat cerebral, per mitjà de sofisticades tècniques de neuroimatge.

Els resultats són certament reveladors. D’una banda, tal com cabia esperar, cada votant trobava menys evidents i menys greus les contradiccions del seu candidat preferit, i més òbvies i decididament inexcusables, les de l’altre (cal dir que, en tots dos casos, les contradiccions eren força evidents). La part més interessant, però, és la que fa referència als esdeveniments que teníen lloc en l’interior dels seus cervells, mentre contemplaven les imatges.

Quan un subjecte s’exposava a les contradiccions del seu candidat, el seu còrtex prefrontal s’activaba sensiblement més que quan observava les contradiccions en què incorria el candidat rival. La interpretació més plausible d’aquest resultat, és que aquest augment de l’activitat prefrontal permet inhibir les emocions negatives suscitades per la flagrant contradicció, de tal manera que no arriben a generar una resposta conscient de repulsa, tal com sí que passa quan és el rival qui es contradiu. Les connexions en la direcció còrtex-amígdala actuen així com una espècie de tampó que amorteix l’arribada d’impulsos procedents de l’amígdala. No és -per tant- que els partidaris del polític que incorre en la incoherència no siguen conscients de la contradicció, o que aquesta no els provoque una resposta emocional negativa. Es tracta, més aviat, d’un procés en què l’activitat prefrontal ‘intercepta’ l’arribada dels impulsos amb contingut emocional (emocions negatives), per tal que el seu impacte siga menor.

Complementàriament, la menor (comparativament) activitat prefrontal que es registrava quan qui es contradeia era l’altre candidat, permet que la informació procedent de l’amígdala arribe netament a l’escorça prefrontal, on pot exercir, amb poc mitigada potència, l’efecte de condicionar l’activitat cognitiva per tal de fer-la coherent amb les emocions de repulsa que provenen de l’amígdala. És llavors quan els participants en l’estudi experimentaven sense restriccions  una resposta emocional intensa, que -ara sí- es complementava amb una interpretació cognitiva coherent, i donava lloc a expressions obertes de repulsa, crítica despietada i indignació.

Així doncs, aquesta seria -tot i que explicada suscintament i sense gaires detalls tècnics- la base neurobiològica que ens permet d’entendre l’aparent paradoxa de la victòria múltiple de tots els candidats que participen en un debat electoral. Quan parla el nostre, activem la àrees més ‘racionals’ del nostre cervell, per tal d’esmorteir qualsevol possible emoció negativa que el seu discurs puga generar-nos, i fem exactament el contrari quan parlen els rivals. D’aquesta manera, en acabar el debat, podem tenir una impressió inequívoca que, mentre que el nostre candidat ha estat encertat i coherent, els altres han incorregut en greus incoherències que haurien de fer que qualsevol persona mínimament intel·ligent els retirés la confiança.

Tot plegat és perfectament coherent amb una idea essencial sobre el cervell humà: que és un òrgan altament complex, que ha evolucionat per a -entre altres coses- tenir raó sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 7 5 ?