Per què som tan sedentaris?

Why is it so easy to drop out from physical exercise programs that we had so willingly engaged, just a few weeks ago? Although many people say they like and enjoy physical activity, less than 30% of the european population leads an actually active lifestyle. How is it so? Looking at the role that physical effort has played along human evolution may cast some light about this enigma.

 

Probablement no hi ha hagut cap altra època en la història en què el concepte d’exercicifísic haja gaudit de tant de prestigi social. Fer exercici està decididament ben vist i s’entén com a indicador d’una vida sana. D’altra banda, també vivim -segurament- una de les etapes en què l’aspecte físic té tanta importància. Més concretament, una aparença física que mostre que la persona s’exercita i treballa amb el seu cos.

En altres èpoques, un aspecte musculat indicava -de manera inequívoca- la participació en treballs manuals durs, que no estaven relacionats amb una bona posició en l’escala social i -per tant- podia no ser particularment desitjable (tot i que una complexió atlètica, que denota fortalesa física i bona salut és una característica sistemàticament preferida per dones de totes les cultures). Ara -en canvi- aquest aspecte indica la disponibilitat de temps lliure par anar al gimnàs, i de diners per a alimentar-se de forma adequada, i s’ha convertit així en un dels possibles indicadors d’estatus social.

Tant per als hòmens com per a les dones, l’aspecte físic és un element essencial de la seua capacitat d’atracció. Tot i que algunes de les característiques físiques que considerem atractives (simetria bilateral, proporcions entre diverses parts del cos….) estan fortament determinades per la càrrega genètica de cada persona, hi ha aspectes com la quantitat i -sobretot- la proporció de greix corporal, que són molt sensibles a la pràctica regular d’activitat física, i que influeixen molt la manera com ens perceben els altres, i si ens consideren més o menys atractius.

Encara podem afegir que els beneficis derivats d’un estil de vida físicament actiuhan estat molt ben divulgats durant les darreres dècades. En general, són ben coneguts els avantatges de practicar exercici, tant pel que fa a la salut en general com al benestar psicològic. De fet, els trastorns psicològics més habituals, que són els relacionats amb la depressió i l’ansietat, poden prevenir-se eficaçment, i fins i tot tractar-se amb la pràctica regular d’activitat física (Suay, 2008).

Tot això, unit al fet que l’aspecte físic és un dels elements més positivament valorats en la societat actual, sembla que hauria de fer que una gran quantitat de gent estiguera molt involucrada en programes d’exercici físic i pràctiques esportives diverses, de manera habitual.

La realitat, però, és ben diferent. De fet, la proporció de persones que practiquen regularment activitats físiques és ridículament baixa. Diversos estudis i enquestes calculen que no arriba al 30% de la població de l’anomenat ‘primer món’, la proporció de gent que participa quotidianament en activitats voluntàries que impliquen la realització d’esforços físics de distintes característiques. Per acabar d’arrodonir el panorama, les mateixes enquestes solen revelar que la majoria de la gent té una opinió molt positiva de l’exercici físic, i considera que és -no sols positiu,  convenient i saludable- sinó satisfactori i fins i tot divertit.

Com és possible -amb aquestes premisses- que tan poca gent adopte efectivament en un estil de vida físicament actiu? 

Cal tenir en compte que, generalment, quan una activitat és satisfactòria i –fins i tot- divertida, la dificultat no rau en com aconseguir que les persones la facen, sinó –ben al contrari- en que deixen de fer-la. Pensem, com a exemples, en menjar dolços o aliments amb greix, en seure al sofà a consumir hores davant l’aparell de TV, o en consumir alcohol i altres drogues recreatives. Considerant això, com és que l’activitat física, que tanta gent diu que és satisfactòria, i que –a més a més- sabem del cert que és molt recomanable, tinga tan pocs adeptes?

Per a respondre la pregunta convé fer una ullada retrospectiva a l’evolució de l’espècie humana. Des que érem caçadors i recol·lectors fins que l’evolució va enllestir el procés de ‘disseny’ del nostre cervell, fa ara entre 30.000 i 10.000 anys (vegeu: http://bigthink.com/ideas/19486), els humans ens hem beneficiat molt d’una bona condició física. Els qui no la tenien, i no eren capaços de córrer de pressa, enfilar-se àgilment als arbres o lluitar amb destresa, senzillament morien més prompte i –per tant- transmetien els seus gens en menor mesura.  En termes evolucionistes, això vol dir que aquells individus que posseïen qualitats físiques  ben desenvolupades (força, resistència, flexibilitat, agilitat, coordinació…), tenien més probabilitats de sobreviure, de reproduir-se i -per tant- de passar els gens que faciliten una bona condició física, a un nombre més elevat de descendents.

És per això que podem assumir que els humans actuals som descendents d’individus físicament ben dotats. Per tant, és raonable pensar que la major part de nosaltres podem assolir -amb una certa facilitat- un nivell suficient de desenvolupament d’aquestes qualitats. Tanmateix, una ullada superficial al nostre voltant ens mostra un paisatge humà que no sembla molt consistent amb aquesta idea. Si caminem pels carrers de qualsevol ciutat, molt probablement ens trobarem amb una majoria de persones que no semblen estar en una gran forma física. Molta gent excessivament grassa, posicions corporals que transmeten una evident debilitat muscular, caminars maldestres que comuniquen manca de coordinació neuromuscular, etc. Si observem les persones que ocupen posicions jeràrquiques de privilegi en la nostra societat (a l’administració pública, les empreses, les universitats…) podrem constatar amb facilitat que, en total oposició al que devia passar amb els seus ancestres, els líders primitius, la major part d’elles difícilment sobreviurien a un sol combat obert, i molts ni tan sols ho farien si havien de córrer per a salvar la vida. Com és que els descendents de criatures que van poder sobreviure i prosperar en ambients tan hostils i perillosos com les sabanes primitives hem pogut arribar en aquest estat de malaptesa física generalitzada?

És evident que, a hores d’ara, característiques com la força física, la resistència o una bona coordinació neuromuscular ja no són necessàries per tal d’assolir posicions jeràrquiques elevades. De fet, sovint no ho són tampoc per a garantir la supervivència. Una persona obesa, que no podria guanyar-se la vida fent un treball físicament exigent, pot guanyar un sou manejant una màquina (que només requereix prémer uns botons), i un individu esquifit i decididament poc apte per a lluitar pot usar armes de foc per a obrir-se camí, fins i tot en un grup social particularment bel·licós. La tecnologia ha reduït espectacularment la necessitat d’estar en forma per a guanyar-se la vida i poder reproduir-se.

Això és així pel que fa a la condició física. Una altra cosa ben distinta és la manera com s’assoleix i es manté aquesta condició, que –òbviament- consisteix en fer esforços de manera –si no quotidiana- molt habitual.  Cal dir que, per als nostres ancestres, mantenir i desenvolupar aquestes les físiques no resultava gens costós. Més encara, no els exigia cap mena de força de voluntat, precisament perquè no es tractava –en absolut– d’una activitat optativa o voluntària.

Si volien desplaçar-se, havien de caminar. Si havien de transportar un càrrega, ho feien a expenses de la força dels seus músculs. Caçar un animal requeria –sovint– llargues caminades de persecució, i unes quantes carreres més o menys precipitades per a –si tenien èxit– poder tornar ben carregats amb el pes de l’animal. En definitiva, cadascuna de les tasques que duien a terme tenia un cost calòric molt elevat, en comparació amb el que esmercem ara per a les mateixes activitats. Comparem, a tall d’exemple, la despesa calòrica necessària per a caçar un animal gran, transportar-lo de tornada, escorxar-lo i preparar la carn per a consumir-la, amb el seu equivalent actual: agafar un tall de carn de la prestatgeria del supermercat, dur-lo en cotxe fins a casa nostra, pujar en ascensor i desar-lo al frigorífic. Estem parlant, de fet, de molts milers de kilocalories de diferència. Una de les activitats que ens obligava a gastar més energia s’ha convertit –amb els pas dels segles– en una tasca rutinària, còmoda i de ben escassa inversió energètica.

Així, sabem que l’esforç físic no ha estat opcional al llarg de la immensa major part del temps que fa que els humans estem sobre la terra. En realitat, fins fa unes poques dècades, gran part de les activitats quotidianes (desplaçar-nos, transportar coses…) encara ens obligaven a utilitzar bona part de l’energia que emmagatzemàvem. Fins a la generalització de l’ús de vehicles, ascensors i màquines en general, als humans no ens ha calgut desenvolupar cap mena de tendència a fer esforços de manera voluntària, que s’hauria acabat traduint –evolutivament– en experimentar l’esforç físic com una estimulació plaent.  Una comparació amb altres conductes ben conegudes ens pot ajudar a entendre aquest fenomen en què, alguna cosa que resulta particularment beneficiosa (incrementa la probabilitat de sobreviure) s’esdevé part constituent de la naturalesa humana.

Posem per cas, el gust pels aliments rics en greix. Tot i que ara mateix, hi ha molta gent que considera aquesta preferència com una maledicció, perquè perjudica la seua capacitat de mantenir la línia, som ben conscients que un alt contingut lipídic fa que considerem un plat molt saborós. Durant mil·lennis, però, les persones que naixien (per alguna de les mutacions aleatòries que es produeixen constantment en el material genètic de tots els éssers vius) sense una clara preferència -o fins i tot amb una certa aversió- per aquests aliments, tenien –molt probablement–menys opcions de sobreviure.

Estrictament parlant, menjar aliments greixosos o no fer-ho sí que era optatiu. Si a algú no li agradaven, podia triar-ne uns altres que no li proporcionarien tantes reserves energètiques (el greix subcutani és la forma òptima d’emmagatzemar el superàvit calòric). Ara bé, com que els períodes d’abundància han estat històricament rars, i els d’escassedat –en canvi– molt freqüents, els individus que no acumulaven greix quan podien, difícilment sobreviurien al següent període d’abstinència forçada. I és per això que la preferència pel sabor del greix ha esdevingut prevalent en la nostra espècie, per bé que ara, en absència de temporades d’escassedat que facen necessàries les reserves de greix, i ens obliguen a consumir-les, l’acumulació de greix és vista més aviat com un inconvenient, que no com un gran avantatge evolutiu. Òbviament, açò és vàlid, exclusivament, per a les regions privilegiades de la terra en què l’escassedat d’aliments no és un problema endèmic.

Per contra, esforçar-se i suportar la fatiga per tal d’aconseguir aliments (greixos, entre els més cobejats i costosos de trobar) no era optatiu, de manera que no s’ha hagut de seleccionar cap mena de propensió especial a l’exercici físic. La qüestió no era que aquells individus més tendents a esforçar-se físicament sobrevivien més, perquè tots ho feien. És en aquest sentit que podem dir que l’exercici físic ha estat evolutivament ‘obligatori’. Era el medi ambient qui ens obligava a fer-ne (amb animals que corrien ràpid, fruits situats al capdamunt dels arbres, peixos que insistien en nadar àgilment…).

Així doncs, podem dir que, tot i que descendim d’ancestres que –per regla general- devien gaudir d’una bona condició física, la nostra –en les societats post industrials de l’anomenat primer món- no és cap meravella. I que – a conseqüència del caràcter de ‘conducta obligatòria’, no s’ha seleccionat una especial tendència a fer esforç quan no és estrictament necessari, i –per tant– no hem desenvolupar cap sensació particularment plaent, associada al fet de fer exercici.

És per això que ens trobem en la situació actual, en què –tot i saber que els resultaria molt convenient i beneficiós- milions de persones no aconsegueixen motivar-se prou com  per a dedicar 30 minuts diaris a fer una activitat com caminar, córrer, nadar o anar en bicicleta. I ni el coneixement dels beneficis que se’n derivarien, ni els incentius en forma de millor aspecte físic, més èxit social o millors possibilitats de socialització, ni la fama de ser activitats satisfactòries i divertides, no aconsegueixen superar la barrera de la tendència a descansar i acumular calories, que es va desenvolupar fa milers d’anys, i encara ens afecta ara, ja ben entrats en el segle XXI.

Amb tot això, potser queda un poc més explicada l’aparent paradoxa a què ens referíem al principi. Milions de persones que –a hores d’ara– saben positivament que fer un poc d’exercici cada dia els ajudaria sensiblement a viure més anys amb més qualitat de vida, i –per si això fos poc– milloraria el seu aspecte físic i fins i tot l’estat d’ànim. Malgrat això, molt poca gent ho fa (tot i que són molts els qui ho intenten esporàdicament) de manera consistent, perquè, com a espècie, no ens ha calgut desenvolupar cap mena de tendència genèticament determinada a mostrar predilecció per les situacions que demanden un consum calòric elevat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 13 14 ?