El creacionisme és la creença que l'univers ha estat creat per algun ésser superior, un déu, que està per damunt de les lleis naturals. Com a tal, la creença és assumida formalment per tota mena cultes religiosos, cosa què té tot el trellat del món: si creus en l'existència d'un o més déus, la manera més parsimoniosa d'afrontar el misteri de l'origen de l'univers, és atribuir-lo a aquest ésser extraordinari.

Òbviament, el creacionisme s'oposa a la teoria de l'evolució, per bé que, en virtut del prestigi indubtable del paradigma evolucionista, i de la ciència en general, algunes religions fan mans i mànigues per combinar els dos posicionaments, i consideren que Déu ha pogut crear les bases mínimes de l'univers (o de la vida al planeta Terra, que sol ser el focus d'atenció dels diversos cultes).

En ambients acadèmics és realment difícil trobar algú que negue obertament i explícita els principis de la teoria evolucionista. Professors i investigadors de qualsevol disciplina científica poden citar, amb més o menys exactitud, principis com el de la selecció natural, i tothom té una idea aproximada de què són els gens, els cromosomes i l'ADN. I més encara, ningú no mostrarà cap reluctància a l'hora d'admetre que caminem sobre dos cames o que tenim una mà amb el polze en oposició, a causa de les pressions evolutives que han configurat així la nostra anatomia.

Fins i tot quan parlem del cervell, pocs acadèmics no són capaços de recordar que el nostre ha experimentat un especial desenvolupament frontal, que el diferencia netament dels cervells dels altres primats, i que fins i tot ens singularitza clarament en comparació amb els grans simis, que són els nostres parents més pròxims. Cap problema per acceptar això, com a una conseqüència evident del procés evolutiu que ha configurat tots els éssers vius que actualment poblen el planeta.

Ben distinta és la situació quan apliquem els mateixos principis al terreny de la conducta humana. En aquest àmbit, hi ha qui, fins i tot s'atreveix a negar qualsevol influència genètica sobre la conducta humana. 'Depén de variables socials i ambientals', diuen alguns. Uns altres, menys agosarats, senzillament minimitzen la capacitat de les lleis de la genètica per a explicar el comportament humà. M'agrada especialment una formulació molt habitual que diu: 'la nostra espècie va fer una aposta per la plasticitat del cervell, i abandonà els instints que determinen la conducta dels altres animals'. La idea d'una espècie fent una aposta em resulta francament suggerent. Qui estava davant del taulell? Com apostava i què apostava? Qui decidia si es guanyava o es perdia la travessa? I sobretot, com dimonis pot una espècie alliberar-se de les lleis que governen la vida del planeta?

Per poc que hi dediquem uns minuts a analitzar-la, comprovarem que la idea és extraordinàriament anticientífica. Resulta que les pressions evolutives, que sí que poden configurar l'anatomia del cos, i la del cervell (que no deixa de ser una part del cos), no són vàlides per a explicar el perquè i el com de la conducta?. Tothom accepta que, si tenim un polze en oposició, és perquè alguns dels nostres ancestres, que van nàixer amb aquesta mutació, varen gaudir d'uns certs avantatges reproductius, i deixaren més descendents vius sobre la terra. Com que en les següents generacions, aquesta mà articulada continuà proporcionant avantatges als seus posseïdors, el tret ha acabat sent dominant, i ara és la norma per a la immensa majoria dels humans. Això mateix es pot aplicar a la bipedestació, i també a la grandària i a la particular configuració anatòmica del cervell humà. Cap problema.

Amb la conducta, però, no es pot raonar amb la mateixa lògica? Agafem un tret conductual qualsevol. Per exemple, l'agressivitat, és a dir, la tendència a imposar-se als congèneres per mitjà de la coerció, siga o no de caràcter físic. Els individus que naixien amb una mutació que els feia ser més agressius, no experimentaven avantatges o desavantatges reproductius en funció d'aquesta característica? Els mascles més agressius, que escalaven posicions en la jerarquia, no assolien així un accés privilegiat a més femelles? No facilitava això que els seus gens es transmeteren a les següents generacions en major proporció que els dels mascles subordinats? I les femelles? Les més agressives no participaven en més encontres agonístics? Això no afectava (reduïa) la seua capacitat reproductora? No moririen més joves que les femelles menys agressives? No patirien més embarassos malaguanyats a causa dels colps rebuts en les batalles?

Que els mascles més agressius i les femelles menys agressives es reproduiren més, vol dir que els humans actuals som els seus descendents, i és, per tant, fàcil d'entendre que aquesta és una explicació parsimoniosa i coherent per a l'observació transcultural (i trans-específica) que els mascles són més agressius que les femelles, amb gran independència de la cultura o l'ambient en què creixen i es desenvolupen.  Efectivament, les dades estadístiques sobre la comissió de delictes violents revelen una claríssima sobrerepresentació del sexe masculí. Sense necessitat d'estudiar les xifres, qualsevol persona amb ulls a la cara pot concloure, per ella mateixa, que els mascles de l'espècie humana són, per regla general, sensiblement més agressius que les femelles. Això, però, a diferència de la forma de les mans, la bipedestació o l'anatomia cerebral, es veu que no pot estar afectat per l'evolució, sinó que respon a les pressions socials, com ara l'educació patriarcal, els models que es poden trobar a films i sèries de TV, la influència nefasta dels mitjans de comunicació, o l'excessiva disponibilitat de videojocs violents. En aquest cas, miraculosament, les pressions evolutives no hi tenen res a dir, i són les variables socioambientals, o psicosocials, o psicosocioambientals (podem seguir juxtaposant termes fins a obtenir una formulació prou abstrusa com per a reemplaçar la credibilitat), les que determinen el comportament.

Com que qui sosté aquestes afirmacions, com ja hem dit, no nega explícitament la teoria de l'evolució, hem d'entendre que l'accepta, però només fins a un cert punt. La cosa, per tant, podria formular-se, pam amunt o avall, així: les pressions evolutives van afectar l'espècie humana fins a un punt en què apareix un déu, insufla un alé màgic, que només afecta els humans, i a partir d'ací, la ciència (la mateixa que pot estudiar les adaptacions anatòmiques o les fisiològiques) ha d'usar un mètode distint per a aproximar-se a la comprensió del comportament humà. Un mètode en què totes les adaptacions que han servit per a configurar com és i com funciona el cervell, no són vàlides per a explicar com ho fa una de les funcions més conegudes del cervell (no l'única ni la més important, però sí, potser, la més popular): la conducta.

Curiós, si més no. Generalment les ciències apliquen les lleis que van descobrint, a fenòmens creixentment més complexos, i és així com avancen i milloren la seua potència explicativa. La psicologia, en canvi, es veu que no ho ha de fer així. Quan s'ocupa d'un dels fenòmens més complexos que coneixem, la conducta humana, ha d'abandonar els mètodes que han resultat útils, i els coneixements que se n'han derivat, per abraçar una nova fe, aquella que diu que la causa del comportament d'una persona s'ha de buscar estrictament en les variables socials i ambientals que l'envolten. Això, precisament, és creacionisme. I és també 'de la secreta', en la mesura en què els seus defensors es resisteixen a abjurar obertament dels posicionaments evolucionistes, i prefereixen disfressar les seues propostes amb la còmoda i prestigiosa vestimenta de la ciència. És això, i no les creences irracionals (totes perfectament respectables), el que és obertament anticientífic i, sobretot, constitueix un clar exemple de deshonestedat intel·lectual.

 

 

Des que la del 1990 va ser declarada 'dècada del cervell', les neurociències han guanyat molt en popularitat. També el coneixement sobre el cervell ho ha fet en gran mesura. El canvi més visible, però, és que, també en un nivell popular, ha esdevingut normal la comprensió (genèrica, això sí) que la conducta és una funció regulada pel cervell. Si som més estrictes, hauríem de dir 'regulada pel sistema neuroimmunoendocrí', perquè el nerviós, l'immunitari i l'endocrí no són més que sistemes estretament interdependents entre sí. Fins i tot els podem considerar com a tres parts, relativament autònomes, d'un sol sistema orgànic de comunicació interna (entre distintes parts de l'organisme), i també amb el món exterior. Popularment, però, en diem, senzillament, 'el cervell'. I el prefix que s'aplica a les funcions cerebrals és la paraula 'neuro'. Neuroanatomia, neurofisiologia, neuropsicologia... són termes que designen diferents especialitzacions en l'estudi de l'estructura i les funcions del cervell. I és així, amb el prestigi creixent de les neurociències, que també s'ha estés la moda d'incorporar el prefix 'neuro' a molts productes comercials, amb la intenció de rendibilitzar econòmicament el prestigi assolit per la paraula.

Fa poc, un amic dedicat a la psicologia de l'esport, m'ha fet una consulta sobre un mètode per a corregir els errors dels tennistes, amb un sistema que el mateix promotor anomena 'neuromotor'. Una ullada més en profunditat ens permet comprovar que es tracta d'una aplicació de tècniques clàssiques de pràctica imaginada i pràctica real, en condicions de relaxació, i amb l'emissió d'uns sons de baixa freqüència. Se suposa que hem d'acceptar que això millora l'eficàcia de la correcció d'errors.

No entraré a discutir sobre l'eficàcia del tractament. Ni en sóc un especialista, ni disposem de les dades empíriques que permetrien validar-lo o descartar-lo, si les proves es fan amb les garanties experimentals imprescindibles. M'interessa, en canvi, quina és la justificació per incorporar el terme 'neuro' a la denominació del mètode.

Tothom sap que aprenentatge és l'adquisició de noves habilitats, o el perfeccionament de les que ja posseïm. Això és una descripció en termes conductuals: el comportament canvia en funció de la pràctica. Si repetim un gest motor, com ara un colp de tennis, aconseguim fer-lo més eficient (enviar la pilota allà on volem, imprimir-li més velocitat, efecte...). En termes neurobiològics, el mateix procés es descriuria com a plasticitat neuronal dependent de l'experiència. Això vol dir, simplement, que l'experiència (la pràctica) provoca canvis en les neurones i en els seus sistemes de comunicació. I sí, parlem de canvis en l'estuctura (connexions més sòlides, variacions en la quantitat de receptors, creixement de noves vies de contacte...), que òbviament repercuteixen en la funció. És així com un gest molt practicat esdevé automàtic: les vies neuronals per les quals viatja l'impuls nerviós es modifiquen. En aquest sentit, tota manipulació conductual (la pràctica, en unes i altres condicions) té un efecte que podem anomenar, legítimament, neurològic.

No tindria cap sentit, per tant, afegir el prefix 'neuro' a tot allò que fem per a millorar la tècnica. Neurorepeticions, neuroentrenament, neurodescans i neuroinstruccions? És evident que això no afegeix res als termes repeticions, entrenament, descans i instruccions. Hauríem, per tant, de reservar la denominació 'neuro' per aquelles estratègies que afecten el sistema nerviós per una vida distinta, i independent, de la conductual. L'impuls nerviós és de caràcter electroquímic: usa  substàncies produïdes per la neurona (neurotransmissors) i potencials elèctrics, per a desplaçar-se pel cervell i els nervis. És per això que tant la via farmacològica (administració de substàncies actives) com l'elèctrica (corrents) tenen la capacitat d'actuar sobre el sistema nerviós, d'una manera que, tot i ser independent de la conducta, pot resultar complementària, i té opcions de millorar-ne els efectes.

On és l'acció independent de la conducta, en un sistema que es basa en repetir un gest mentre s'escolten sons? Escoltar no és conducta? Es veu que, quan el publicita, el promotor del mètode "neuromotor" usa imatges del cervell i parla de l'acció dels sons de baixa freqüència a través d'una via talàmica. Té raó: tots els estímuls sensorials, excepte els olfactoris, arriben al còrtex cerebral a través del tàlem, que és com una mena d'estació de difusió, a l'estil dels repetidors del senyal radiofònic. Quina és l'evidència que aquesta via talàmica, que és aferent (des de fora cap a l'interior del cervell) pot influir una via motora eferent (del cervell cap a la perifèria)? Quin és el mecanisme que permet suposar que es produirà aquesta influència, i que serà positiva? Senzillament, no ho explica.

Un efecte pervers del prestigi creixent de les neurociències és que qualsevol venedor de fum sap ara que és convenient incloure una imatge del cervell en la seua presentació, i amollar un parell de termes amb ressonància neurobiològica, com ara 'tàlem', 'hipòfisi' o 'via dopaminèrgica'. Convé no deixar-se enlluernar per això. Quan un producte (un 'nou' mètode d'entrenament ho és) es presenta com a basat en coneixements científics, cal que aporte informació sobre les fonts. Quines publicacions l'avalen? Quins estudis justifiquen que siga considerat  una novetat?

Sovint passa que, fins i tot quan s'aporta alguna informació d'aquest estil, la relació de la publicació original amb el producte que ens volen vendre, és púrament espúria, si no directament inexistent. Això, però, es pot comprovant acudint a l'article original i llegint-lo. És aquest el gran potencial democràtic de la ciència. La informació està disponible (en molts casos, actualment, de forma gratuïta), i només cal estudiar-la. A falta d'aquesta informació, l'ús de paraules tècniques, i la referència a processos cerebrals, no ens ha de fer pensar que estem davant d'un producte avalat per la ciència. Qualsevol xarlatà pot aprendre a pronunciar correctament 'via mesolímbica', 'còrtex occipital', o 'àrea tegmental ventral'. Això no significa que tinga la menor idea de com funciona el cervell, i, ni de bon tros, implica que el producte que ens vol vendre siga millor que un altre. Els humans hem desenvolupat estratègies per a evitar l'engany. Com en totes les destreses, uns són més hàbils que altres a l'hora d'aplicar-les. En qualsevol cas, són les mateixes estratègies que ens convé utilitzar per a evitar els neuroenganys.

Psicologia i pseudociència ? o la pervivència implícita de paradigmes obsolets

Imatge

Publicat el 30 de juny de 2014

Fa poc, en ocasió de la defensa d’un treball acadèmic, vaig presenciar com un membre del tribunal, tot un professor de Psicologia, es mostrava profundament estranyat que una hormona (concretament la testosterona) haguera estat esmentada com un dels possibles moduladors neuroquímics del raonament moral. L’home iniciava la seua intervenció en un to quasi indignat, com qui espera trobar alguna mena de ressonància entre el públic; espectativa que es va frustrar, segurament perquè el públic estava composat de persones (la major part, estudiants del grau de psicologia) poc predisposades a fer l’onada a prejudicis dualistes propis d’èpoques precientífiques.

La testosterona és la principal hormona sexual masculina.  Els hòmens la produeixen a les gònades, i les dones a l’escorça adrenal. Es dóna la circumstància que el cervell humà és extraordinàriament ric en receptors per a aquesta hormona esteroide. Particularment al còrtex prefrontal, que la literatura científica considera especialment implicat en la presa de decisions i altres aspectes clarament associats amb pensament i raonament moral, hi ha una gran quantitat d’aquests receptors. Com pot estranyar, doncs, que distintes concentracions de testosterona en sang (la sang, com és ben sabut, també viatja al cervell) afecten qualsevol de les funcions cerebrals?

El problema, òbviament, no és la ignorància específica d’aquest detall, que no és sorprenent en algú que no en siga especialista. El problema és que revela un desconeixement palmari del fet que la biologia està implicada en totes i cadascuna de les funcions que el cervell regula; entre altres, la conducta. I sí, també la conducta humana.

El biològic i el psicològic no són més que dos nivells d’anàlisi diferents, que poden aplicar-se a un mateix fenomen: la conducta. Qualsevol conducta pot analitzar-se psicològicament, si atenem al comportament observable o a alguna de les formes d’avaluar-ne algun dels elements que la conformen, o biològicament, si ens centrem en observar què passa a l’interior de l’organisme (i això inclou, entre altres, els neurotransmissors, les hormones o l’activitat elèctrica de determinades àrees cerebrals). Així, qualsevol esdeveniment capaç d’alterar algun aspecte del funcionament del cervell, tindrà necessàriament un cert impacte sobre la conducta.

En un altre moment de la seua intervenció, el brillant professor s’estranyava que fóra possible estudiar les bases biològiques d’una cosa tan complexa com el raonament moral. I si no són biològiques, què són les bases del raonament moral? Etèries? Místiques? Astrològiques, potser?

Ningú no ignora, a hores d’ara, que els humans som éssers vius (és precisament això el que significa el prefix bio). És possible, en ple segle XXI, ignorar que el cervell, exactament igual com el fetge o la melsa, és un órgan biològic? I si el principal órgan que participa en la regulació del comportament és biològic, com podria ser que qualsevol tipus o manifestació conductual fóra independent del funcionament (perfectament biològic) del cervell?

La resposta és senzilla i complexa alhora. D’una banda, fa dècades que tota mena de psicòlegs s’escarrassen a afirmar sense descans que la psicologia és una ciència de ple dret, i que, en tant que ciència, mereix idèntic tractament que altres disciplines com la biologia o la medicina. Sovint apel·len, per donar suport a tal afirmació, al caràcter científic dels mètodes utilitzats en la bona part dels estudis psicològics: dissenys experimentals, grups de control, ús de placebos i altres recursos metodològics solen servir com a arguments favorables a la causa del caràcter científic de la psicologia. D’acord, la psicologia usa mètodes que són científics, i compartits amb altres disciplines.

I no sols de mètodes viu la ciència. Hi ha també, les idees. En el terreny conceptual, pocs coneixedors ignoren que el paradigma actual de la ciència és l’evolucionista. Ho és de totes les ciències, i per tant, també de la psicologia, l’objecte d’estudi de la qual és la conducta; particularment, si bé no en exclusiva, la conducta humana. Així que els psicòlegs, si més no formalment, també s’adscriuen al paradigma evolucionista, i no tenen cap inconvenient d'admetre que les mans (amb el famós polze en oposició) o la columna vertebral (amb els característics problemes derivats de la bipedestació) dels humans són producte de l’evolució.

Què passa, però, quan parlem de la conducta? Llavors, sembla que no. Que el comportament dels humans està culturalment determinat, i l’evolució no hi té res a dir, ni pot haver-hi exercit més influència que la d’haver conformat l’aspecte extern dels nostres cossos. Que el raonament moral pot estar modulat per l’ambient familiar o l’estil educatiu a què ha estat sotmesa una persona i, en canvi, no pot estar afectat per la quantitat de testosterona (o de qualsevol altre transmissor químic) que circula pels seus vassos sanguinis. En resum, que tot això de l’evolució està molt bé, però es va aturar a l’alçada del coll. Els peus, les mans o el sistema cardiovascular poden haver evolucionat tal com estableix la ciència darwinista, però a l’hora d’estudiar la conducta humana (governada pel cervell; això ni els més obcecadament ignorants ho neguen), només cal mirar les influències ambientals. Això, en la pràctica, equival a assumir l’anomenat paradigna caixanegrista, la concepció skineriana que sostenia allò que succeeix a l’interior del cervell és irrellevant, i que només cal que estudiem les relacions entre els estímuls que hi entren, i les respostes que n’ixen.

Al mateix temps, però, negaran que adopten aquest paradigma (sobradament falsat), o que s’adscriuen a les àmpliament refutades teories de la tàbula rasa (que sostenen que el cervell humà és com una pissarra en blanc, sobre la qual l’ambient i la cultura poden escriure qulsevol cosa), i no tindran escrúpols per a lloar en públic la importància dels avanços en neurociència. Sempre i quan, això sí, ells puguen seguir impartint les seues classes i dissenyant els seus estudis com si Darwin no haguera formulat mai la teoria de la selecció natural. En privat, però (i això, tristament, sol incloure les classes amb un públic captiu d’estudiants que volen aprovar l’assignatura) s’atreviran a afirmar que això de buscar les bases biològiques de conductes complexes com el pensament o la memòria, són bajanades, i que com ha de poder ser que una simple horomona afecte una cosa tan sublim, tan etèrea i tan estrictament humana com el raonament moral.

Doncs bé, tant per als lectors casuals com per als distingits professors de psicologia, el paradigma de la ciència actual és evolucionista, i les disciplines que no s’hi adscriuen, tant si en reneguen formalment com si l’ignoren de facto, són, senzillament, pseudociències. És comprensible la reticència  a abandonar posicionaments coneguts i maneres de fer amb què ens sentim còmodes i en què podem semblar plenament competents. I també ho és la por d’abordar terrenys, com el de la biologia, en què molts psicòlegs senten que naufraguen. Més encara, en la meua opinió, no cal que tothom en siga un especialista, ni crec que tot psicòleg haja d’invertir centenars d’hores en l’estudi de la neurobiologia.

Pense, en canvi, que sí que és imprescindible un mínim de reflexió sobre el nostre quefer professional, ja siga en la intervenció, en la investigació o en la docència, per tal de garantir que no ens són aliens els avanços de la ciència. Això no vol dir estar a l’última en totes i cadascuna de les disciplines, però sí estar en condicions d’integrar tot allò que afecta significativament la nostra. I, francament, integrar el paradigma evolucionista, no exigeix precisament estar hiperinformat sobre els darrers desenvolupaments científics.

Charles Darwin va publicar Sobre l’origen de les espècies l’any 1859. No és cap exageració demanar que tots aquells que investiguen i imparteixen docència sobre la conducta humana entenguen de manera suficient què significa el paradigma evolucionista, i com determina, entre altres coses, que ningú no hauria d’estranyar-se del rol de la biologia en la gènesi i control del comportament, de qualsevol tipus de comportament, d’uns éssers vius que anomenem humans. Per molt que, com a espècie, ens agrade molt considerar-nos ben per damunt de la resta (ens autoanomenem Homo Sapiens Sapiens, poca broma!), som exactament igual de biològics que una ameba, un cocodril o una rata.

Publicat el 25 de juny de 2014 per ferransuay
Kin selection is the evolutionary basis for a set of behaviors that may eventually produce political corruption. It does not mean that corruption should be considered socially acceptable. The well-known phenomenon of nepotism has deep roots in our tendency to increase the survival of our gens (nothing bad with that). This tendency is more or less easily compensated in tribal societies such as the ones we -humans- have lived in for the most part of our existence. The crowded societies in which most of us live by now, however, are a difficult challenge for the social mechanisms which evolved with us. More accurate (and probably more sophisticated) mechanisms are needed to overcome the undesirable consequences of political corruption. The inspiration for designing those mechanisms might be found in tribal societies.

 

El diccionari ofereix dues accepcions del mot ‘nepotisme‘: (1) Favoritisme envers els parents, i (2) Abús de poder comès a favor de parents i d’amics, que són molt apropiades per a començar a entendre el fenomen.

 

El terme anglés kin selection, que pot traduir-se com a selecció de parentiu, s’utilitza per a designar la tendència a afavorir aquells amb qui compartim càrrega genètica. La famosa frase atribuïda a JBS Haldane (1852-1964): “No donaria la vida per un germà; en tot cas, per dos germans o vuit cosins”, fa referència, precisament a l’assumpció que, en termes generals, compartim un 50% de la càrrega genètica amb els nostres germans i un 12,5% amb els cosins.

 

És fàcil entendre que qualsevol grup de gens capaç d’afavorir la probabiitat d’un tipus de conducta que porte a augmentar la supervivència i la reproducció d’organismes que també el continguen (el concepte ‘càrrega genètica compartida‘ és precisament això), tendirà a passar a les següents generacions. Si una mutació genètica té com a efecte un increment, per modest que siga, de l’eficiència biològica d’un individu (nombre de descendents vius que deixa abans de morir), acabarà essent majoritària en l’espècie. Així, per exemple, un individu amb una tendència lleugerament superior a la dels seus semblants a afavorir els seus descendents (directes i indirectes), probablement en deixarà uns pocs més que els atres, fins i tot si aquesta tendència el pot dur a sacrificar la vida per ells.

 

És per això que les conductes anomenades altruistes s’observen fonamentalment entre organismes genèticament relacionats. De fet, el comportament altruista que pot observar-se també entre individus sense relació genètica, sembla haver evolucionat a partir d’aquesta tendència universal a afavorir els parents.

 

Les conductes de sacrifici, fins i tot en els casos extrems de donar literalment la vida per algú altre, es produeixen principalment entre familiars. De fet, tendim a considerar més heròic un d’aquests sacrificis quan els protagonistes no són família. I, en l’altre extrem, a ningú no estranya que progenitors en posicions de poder facen qualsevol cosa (incloent-hi les que són immorals i/o il·legals) per tal d’afavorir els seus descendents, ja siguen fills (amb qui comparteixen -grosso modo- un 50% dels gens) o nebots (25% compartit), mot del qual deriva el terme nepotisme.

 

Podem assumir, per tant, que el nepotisme està sòlidament arrelat en la genètica dels humans, en la mesura en què és una estratègia evolutivament estable (EEE). Significa això que hem de considerar la corrupció política com a una conseqüència acceptable de la nostra herència evolutiva? Sovint comprovem que les persones amb dosis elevades de poder polític, l’utilitzen en benefici dels seus, i fins i tot violen lleis que imposen a tota la resta de la ciutadania. En èpoques de crisi, retallen recursos destinats a la necessitats primàries (sovint, fins i tot a la mera supervivència) de les persones més desafavorides, i els dediquen a incrementar el luxe en què viuen amb les seues famílies. Està això justificat per la trajectòria evolutiva de l’espècie humana?

 

Afirmar això seria un bon exemple de l’anomenada fal·làcia naturalista (Moore, 1904), que consisteix a assumir que tot allò que és natural és inherentment bo. D’altra banda, pensar que les conductes derivades d’aquesta tendència a afavorir els parents són simplement una perversió d’alguns, tampoc no ens posaria en una bona situació per a mirar de resoldre el problema de la corrupció política, que en algunes comunitats, arriba a assolir proporcions realment preocupants.

 

Més aviat, la línia de raonament podria ser la següent: tot considerant que els humans tenim una acusada tendència a beneficiar els nostres parents, i que això es produeix quasi sempre en detriment d’uns altres humans (els recursos són limitats, i donar-ne a uns en resta a uns altres), els sistemes socials haurien de dissenyar-se de manera que faciiten un control considerable sobre la capacitat de maniobra d’aquells que exerceixen el poder.

 

Això resulta relativament senzill quan vivim en grups poc nombrosos, que és, precisament, el que hem fet els humans durant la immensa major part de la nostra existència com a espècie. En societats d’uns pocs centenars d’individus, els mecanismes de control exercits pel grup, tant punitius com de recompensa (el concepte de ‘bona reputació’ n’és una bona síntesi de tots dos), solen ser suficients per a assegurar un funcionament sostenible. En canvi, en societats massificades com les que concentren en l’actualitat la major part dels habitants humans de la terra, aquests mecanismes perden eficàcia d’una manera notòria.

 

En un grup humà poc nombrós, en què les interaccions individuals es reiteren en el temps (durant tota la vida tractem amb les mateixes persones), les conseqüències dels nostres comportaments recauen directament sobre nosaltres mateixos. Si enganyem algú, aquest, en el futur, desconfiarà de nosaltres i això ens suposarà un determinat cost. En aquestes condicions, pot arribar a passar que el comportament altruista siga fins i tot més rendible que no l’egoista. És fàcil arribar a la conclusió que un individu egoista (que aprofita els recursos proporcionats pels altres, sense retornar el favor) podria reproduir-se més que els seus congèneres més altruistes. Tanmateix, si ho considerem en el nivell del grup, els grups amb percentatges més elevats d’egoïstes tendiran a sobreviure menys, i així, el percentatge d’individus egoistes que pot suportar cada grup roman relativament baix i constant.

 

Això es dilueix notablement a mesura que incrementem la grandària del grup, i les persones poden efectuar una sèrie molt llarga d’interaccions no repetitives (no sempre són les mateixes persones amb qui interactuem). En aquestes condicions socials evolutivament noves (uns pocs milers d’anys, a tot estirar), els mecanismes socials que han evolucionat amb nosaltres no resulten tan efectius. És per això que cal dissenyar eines capaces de mantenir sota control uns impulsos (com ara el d’afavorir els parents) que no és que siguen intrínisicament perversos, sinó que són considerablement perjudicials quan no tenim formes senzilles de controlar-ne l’abast.

 

D’alguna manera caldria trobar el mètode per a reproduir els sistemes de control que funcionen correctament en les comunitats en què hem viscut els humans durant la major part del temps que fe que existim com a espècie. Les tribus de caçadors-recol·lectors són probablement la millor aproximació a aquesta forma de vida, de què disposem actualment. Potser un estudi detallat de com funcionen, sentaria les bases d’una enginyeria social capaç de controlar eficaçment un fenomen, la corrupció, que si bé deriva d’una tendència perfectament comprensible a afavorir la pervivència dels nostres gens, ara mateix amenaça amb destruir l’estabilitat de moltes societats humanes.

Publicat el 7 de febrer de 2014 per ferransuay
Parem molta atenció a què ens agrada o ens desagrada d’altres persones; especialment si les considerem possibles candidats a ser la nostra parella. Tot i que no és tan freqüent que fem referència a la seua olor, potser es tracta d’un dels elements més importants a l’hora d’establir si dos persones seran o no compatibles. Des del punt de vista immunitari, si més no, hi ha molts elements per a creure-ho. El Complex Major d’Histocompatibilitat, la font principal de feromona humana, pot condicionar molt decisivament el grau en què ens sentim atrets per una altra persona. És fàcil entendre com la indústria del perfum pot estar interessada en la investigació sobre aquest aspecte de la sexualitat humana. Podrà traure’n profit?

 

We tend to assume that we like or dislike people because of their behavior. If asked for it, we would very probably be able to mention a lot of things we like in our friends or loved ones. Being respectful, warm, intelligent, funny or faithful might be among the features we would come up with to refer to someone we love. And of course we would probably also recall their physical look (tall, handsome, attractive, beautiful eyes…) and even the pitch of their voice or the way they use language.

But what about their smell? The perfume they wear or the subtle (or not so subtle) personal aroma which -with not so laudatory intention- we might refer to as body odor (BO) is a sensory characteristic of every one of us. In some cases its impact is undeniable. Some smells can attract us in a noticeable manner. Some other smells we wouldn’t hesitate to describe as unbearable and to run away from them as politely as we can manage. But would we readily admit that we like someone primarily because of their BO?
There are probably very few people willing to assume such a statement. Nevertheless, scientific evidence points to a decisive role of our noses in such an important matter as choosing mates.
The existence of human pheromones (from phero, Greek for “to bear” and hormone, Greek for “impetus”) was denied for a long time, mostly because unlike other animals, our brains lack a vomeronasal organ (VNO). In animals, this accessory olfactory bulb detects conspecific individuals’ pheromones and is largely responsible for sexual behavior. It seems, though, that even without a VNO, we humans manage to respond to our conspecifics’ pheromones through our main olfactory bulb which connects our nose to the core of our brain.
The impact of pheromones on human behavior has been demonstrated in many ingenious experiments. One showed that women systematically preferred seats that had been impregnated with masculine fluids known to contain male pheromones. The interesting point is that none of the women reported having chosen a particular seat because of its pleasant odor.
Although men generally have much less sensitivity to odors than women, it seems they are not completely without it. In a study in which several men smelt T-shirts used by women in different phases of their period, they tended to systematically prefer those that had been worn during fertile phases (Singh & Bronstad 2001).

According to these and many other studies
, our pheromones would act at an unconscious level. It’s not like the men of the previously mentioned study would say something like “What a wonderful fertility smell!” It would be more like odors somehow affecting or even directing our behavior in a subtle way, while we remain oblivious of their presence.
No doubt these results would raise the interest of the perfume industry. After all, there is not a single perfume ad escaping the concept of seduction. Perfumes are not sold because they smell fine but because they -allegedly- make us more attractive and enhance our opportunities to successfully mate.
But there is a really interesting point about pheromones which make them quite refractory to the advertisers’ interests. There is not a single chemical compound bearing the ability to be seductive for all of us (not even for most of us). According to our current knowledge, pheromones give us signals (or at least cues) about genetic compatibility.
The Major Histocompatibility Complex (MHC), an array of genes involved in the immune response and unique for every individual, is the major source of human pheromones and might be responsible for the failure of the advertising industry to make (legitimate) profits out of selling pheromone perfumes.
For one part, it has to be said that the effects of odor on human behavior are subtle and it would be utterly unrealistic to expect a dramatic effect such as having highly attractive people suddenly rushing into your arms when you wear a particular perfume brand.
But the most important point is that no single odor can possibly be attractive for everyone. This is precisely the great evolutionary value of the MHC, which will produce specific pheromones that will result attractive for people having MHCs which are very different from yours.
That way (but just if things go really well after your first date) your eventual offspring will be more ‘protected’ (immune to a wider range of pathogens) and thus, more able to survive and carry your genes down to the next generations.
That’s why the perfume industry will not be able to market a single product that could legitimately claim to boost your personal attractiveness. If it’s made out of pheromones, people smelling it will feel attracted or repulsed by it as a function of their own unique MHC.
Considering that women are much more sensitive to odors than men, we could safely say that our own pheromone identity has not evolved to turn every man into a sort of highly successful playboy but rather to help us, both men and women, to find a really compatible partner, at least from the point of view of immunity. Every time you meet someone eligible as a future partner, it’s up to you to decide if you’re willing –or not- to follow your nose. 

(Thanks to Lluís Bosch for his collaboration)

Publicat el 30 de maig de 2013 per ferransuay
Tot i que no tenim una inclinació natural a fer exercici de manera plenament voluntària, hi ha evidència empírica que l’exercici físic afecta el nostre estat d’ànim i ens fa sentir més bé. Malgrat això, com és sabut, hi ha molt poca gent que fa exercici de manera regular. Segurament paga la pensa revisar el que sabem sobre això, i fins i tot qüestionar l’esmentada evidència, o trobar arguments més sòlids per a explicar els efectes beneficiosos de l’activitat física regular sobre l’estat d’ànim. 

 

There is overwhelming evidence that physical exercise enhances mood. Scores in depression or anxiety scales go systematically down after involving in different kinds of exercise bouts; some of them about just 10 minutes of moderate to intense effort. We may say, thus, that exercise makes us feel better than we were before.

Nevertheless, it’s worth noting that very few people actually get consistently involved in regular physical activity. The percentage of physically active population in our current so-called developed societies is estimated as less than 30%. As it has been explained, we do not have a natural penchant for voluntary vigorous exercise in the same way as we do have for tasty food (especially greasy hyper caloric food). It is a consequence of our own evolutionary background and we will hardly be able to change that. Although this fact may contribute to explain why we -humans- don’t seem to like exercising, there are a few aspects which are worth a deeper exploration.

First of all, I would like to analyze the empirical evidence we’ve got so far. Starting in the sixties, with William Morgan’s observation that the worst fit inmates in a psychiatric institution were also the ones displaying the worst symptoms, a huge amount of empirical evidence has been reported that seems to unequivocally support the idea that exercise does make us feel good (see Raglin, 1990 for a review).

For state-anxiety, scores are significantly lower 10 mins after finishing an exercise bout (combined aerobic and resistance training) and reach their lowest point 60 mins after the end (Hale et al., 2002), to regain the previous levels no less than two hours after. Similar results have been reported for enhanced mood (Cutrufelo et al., 2012), whilst  clear-cut differences between active and sedentary people have been widely reported concerning many aspects (memory, cognitive function, resilience, depression, trait-anxiety…), always in favor of habitual exercisers.

All in all, why should we need anything else to undoubtedly accept the mental benefits of physical exercise?

First thing, I’d like to consider how scientists get the human subjects that they study in order to extract such evidence and conclusions. Because of obvious reasons, human samples are always recruited out of voluntary participation, other methods (forced involvement) being illegal as well as ethically unacceptable. This means that every human being who’s taken part in scientific studies focusing on physical activity is prone to (a) be an habitual exerciser, or (b) having a positive attitude about physical exercise. In both cases, we are -very probably- dealing with a self-selected sample of people with a positive bias (a favorable prejudice) towards exercise.

Is that a really bad thing?

Of course, not. It isn’t for you, if you happen to be one of those individuals, nor is it for the scientist (who otherwise would not have got the study done), neither -it goes without saying- for the results obtained. It might be bad, however, if the outcome was a generalization for the whole human species of some features that are true only for -let’s say- exercise lovers.

But what about the (remote) possibility that physical exercise were able to enhance mood only in a particular kind of people endowed with some specific genetic constitution that allows them to enjoy physical effort? It should be taken into account that we know nothing about the other people, since those lacking positive attitudes towards physical exercise do not generally get involved in these kind of scientific studies.

Is there any other way to reach an acceptable amount of certainty? Right now, we’re dealing with the effects of physical exercise on human well-being but, most certainly, the same kind of criticism might apply to many other areas of scientific research.

The answer -as you’ve probably expected- is yes. Moreover, this is very easy to understand, although it’s not always easy to find out. If we were able to find some kind of neurobiological mechanism to account for the observed effects, then we could accept that this mechanism should be present in every human brain and not only in the brains of our so-called ‘exercise lovers’.

Searching for biological mechanisms in order to explain psychological observations is the procedure followed by the neurosciences in strict application of the well-known scientific principle named ‘reductionism’. Reductionism means that in order to explain a given phenomenon, we should look for the most basic level of explanation. In the case of behavioral sciences, researchers have been able to provide explanations at the molecular level. And that’s precisely the case for the beneficial effects of physical exercise (PE).

In rodents, it has been clearly demonstrated that PE affects the brain by increasing the production of BDNF. The Brain Derived Neurotrophic Factor is the most important neurotrophin in the human brain too. And PE affects it in a similar -and complementary- way as antidepressant drugs do. In fact, PE is as powerful in antidepressant treatments as therapeutic drugs are. The good news is that, compared to pharmacological treatments, PE lacks a lot of side effects, while on the other hand it provides a series of added beneficial effects at many different levels (cardiovascular, muscular, immunitary, hormonal…) for regular practitioners. Although it is true that we cannot apply the same kind of experimental tests to human subjects, the evolutionary paradigm guiding biological sciences states that we are absolutely legitimated to expect such a mechanism being also present in human brains.

The question remaining is -of course- why on earth there are not huge amounts of people daily involving in PE workouts. Moreover, how is it that much less than 30% of people living in the so-called developed countries practice PE?  Again, the evolutionary approach may help us to understand it. Anyway, besides achieving such an insight, it would actually be useful to know how to encourage such behavior. It could save us humans a big deal of personal troubles and huge sums of money.

(Thanks to Lluís Bosch for his collaboration)

Publicat el 4 de març de 2013 per ferransuay
Have we stopped evolving? If human brains have not evolved since 10.000 years ago, are they fit enough to cope with contemporary stress sources? Is our current social life understandable for those hunter-and-gatherer brains? And, the other way around, can we understand some of the current human behavior enigmas by looking at them from our paleolitical brains?

 

Hem deixat d’evolucionar, els humans?

Si parlem en termes de freqüències de gens, no seria correcte afirmar que l’evolució humana està aturada. Les freqüències amb què apareixen el gens continuen canviant tot el temps, sense treva. Una altra cosa és si ens referim a l’evolució de característiques psicològiques importants. En aquest terreny, sí que podem dir que no s’ha produït cap canvi significatiu des del temps en què els humans vivíem en grups d’unes quantes dotzenes de persones, i ens dedicàvem a caçar, menjar carronya i replegar tot allò que es podia menjar (caçadors-recol·lectors és la denominació més habitual). Durant aquella època, fa entre 10.000 i 40.000 anys aproximadament, la pressió selectiva de l’ambient va afavorir l’evolució dels cervells grans i frontalment desenvolupats que ens caracteritzen. Uns cervells molt cars (que consumeixen molta energia) que ja no han experimentat més modificacions notables des d’aleshores ençà.

Per què podem afirmar això?

La selecció natural actua sobre els organismes vius, afavorint-ne o dificultant-ne la supervivència,  en funció de si posseeixen o no unes determinades característiques, que poden augmentar o disminuir el seu èxit reproductor. Un exemple senzill: si la característica ‘estatura elevada’ fa que els individus d’una espècie en concret tinguen més oportunitats d’aconseguir aliment, refugi, i tot allò que necessiten per a sobreviure, llavors, els gens que faciliten que els individus siguen alts, tindran més probabilitat de passar a la següent generació. I la tindran perquè els portadors dels gens (els individus alts) hauran trobat més facilitats per a seguir vius i -per tant- hauran pogut reproduir-se més, i transferir més els seus gens, que no els individus de poca estatura.

Ara bé, de què depén que una estatura elevada siga clarament favorable? Depén de les condicions de l’ambient en què viu l’espècie en qüestió. I només si aquest ambient és estable durant moltes i moltes generacions, la càrrega genètica que facilita que els individus arriben a assolir una estatura elevada, seguirà passant de generació en generació, fins a fer que la gran majoria d’individus de l’espècie siguen alts. Per contra, si durant 15 o 20 generacions, ser alt resulta avantatjós, però després deixa de ser-ho durant unes quantes generacions més, aleshores, la característica en qüestió no passarà a ser majoritària en l’espècie.

Per tant, podem dir que només evolucionem contra el medi ambient en què vivim. I, més encara, que aquest entorn ha de ser notablement estable i consistent, per tal d’afavorir la prevalència de determinades característiques, fins al punt que arriben a convertir-se en trets específics (de l’espècie). Si l’ambient és variable (canvia freqüentment), una determinada característica pot ser avantatjosa (incrementar l’èxit reproductiu) durant una generació, però no a la següent, i així no és possible que els individus que la posseeixen es beneficien del plus d’èxit reproductiu que els pot proporcionar.

I això ens permet d’afirmar que tenim un cervell del paleolític?

Tot i que es tracta només d’una forma d’expressar-ho, és correcte dir que els nostres cervells van evolucionar en un entorn que incloïa característiques especialment rellevants com ara: (a) importants dificultats per aconseguir quotidianament les calories necessàries per a sobreviure, (b) una vida social basada en grups formats per al voltant d’un centenar llarg d’individus, o (c) la necessitat de cooperar per a aconseguir aliments, i també la de competir entre sí per diversos bens (estatus, parella…).

Aquestes condicions van configurar algunes de les característiques psicològiques més definitòries dels éssers humans, que afecten aspectes essencials com ara com busquem, trobem i tractem de mantenir la parella reproductora. Un exemple molt aclaridor del caràcter ‘paleolític’ dels nostres cervells el trobem en el hàbits alimentaris.

Amb el descobriment de l’agricultura vàrem passar de la constant alternança de períodes de fam i de disponibilitat d’aliments, típica de les comunitats de caçadors-recol·lectors, a una considerable estabilitat de les fonts nutritives. Els cereals ens han proporcionat la base de la satisfacció de les nostres necessitats diàries, i la cria d’animals ens ha facilitat enormement l’accés a proteïnes en forma de llet, ous o carn.

I tanmateix, els nostres cervells, encara ara, quan el problema principal (en algunes zones de la terra) és l’excés i no el dèficit de calories, s’orienten de manera sistemàtica i particularment intensa al consum d’aliments hipercalòrics. Ens resulta molt difícil resistir-nos a menjar aliments rics en greix (saborosos) o dolços, perquè els nostres cervells es van desenvolupar en una època en què eren realment escassos, i –per tant- quan en trobàvem, era poc adaptatiu renunciar a consumir-los. Per molt que ara som ben conscients que no els necessitem, i fins i tot que no ens convenen, la intensitat de l’impuls que ens empeny a consumir-los sol ser més potent que no la voluntat d’evitar-los. Els índex d’obesitat dels països de l’anomenat Primer Món, en són una prova evident.

Aquest caràcter ‘paleolític’ del nostre cervell pot contribuir a explicar molts dels aparents enigmes amb què ens enfrontem quotidianament. Els humans, en general, tendim a sobrevalorar considerablement el pes específic que –a l’hora d’explicar el nostre comportament- tenen els aspectes conscients de la nostra activitat cerebral.

Però, que no veu que no li convé? – ens exclamem plens d’indignació quan observem que algú altre fa coses que li resulten objectivament perjudicials (menjar massa, fumar, anar darrere d’algú que no li fa cas…). A l’observador li resulta fàcil arribar a aquesta conclusió (que a l’altre no li convé), perquè –no tractant-se d’ell mateix- és ben capaç d’aïllar, analitzar i sospesar pros i contres del comportament en qüestió. El cervell del protagonista, en canvi, afronta la situació amb tota la càrrega evolutiva que arrosseguem des de fa més de 10.000 anys, que inclou el fet que processos cerebrals als quals no tenim accés (no són conscients) exerceixen un alt grau de control sobre la conducta que, finalment, duem a terme, sovint davant l’estranyesa o la desesperació dels nostres coetanis.

Publicat el 8 de gener de 2013 per ferransuay

El pensament humà és una eina sofisticada, que ha evolucionat per tal de trobar la veritat i abominar de l’error? Ens proporciona alguna garantia que les conclusions a què arribem tenen una elevada probabilitat de ser correctes? 

Tal com ho diu el distingit científic evolucionista Richard Dawkins, l’evolució s’assembla més al treball d’un  ferroveller, que amb unes martellades fa encaixar cada peça que troba, en un muntó de forma irregular, que no al d’un enginyer, que dissenya prèviament on anirà i com encaixarà cada element de la construcció. 

D’aquest procés, el que ha sorgit és el biaix més adaptatiu, és a dir, la manera més correcta d’equivocar-nos sistemàticament. 

 

Every educated person knows the theory of evolution. Right? It is as familiar as our most popular songs. But just as we all think we know the songs, dig deeper and one finds that while everyone can hum the tune, many aren’t quite sure of the lyrics: they muddle the words, or ignore them altogether. What, for instance, is meant by natural selection or survival of the fittest? Ask anyone what it is that is actually selected or meant, specifically, by the fittest and you are sure to get a host of vague and evasive answers.

 

One prevalent approach to thinking about evolution is to consider it as something heading towards a desired – and designed – outcome. This type of teleological philosophy has given rise to such popular assertions as: ‘the human brain is the summit of biological evolution’, for example, that are not always meant in a metaphorical sense or as a literary turn of phrase when speaking of the brain, but are thoroughly rooted ideas that place us – humans – at the apex of a pyramid purposefully designed by someone – or something – to have turned out exactly as it is now.

 

It is the case that we generally consider human thought as if it were the product of a process designed to deliver a sophisticated and finely honed tool that enables us to grasp the truth and abhor error. In fact, the way evolution – acting more like a tinker or a junk dealer than as an engineer, according to Richard Dawkins – has shaped our thinking is by selecting the most appropriate biases: meaning that evolution has picked up the most useful mistakes, or, better, the most useful ways to be mistaken, without compromising (and even benefiting) our own survival chances.

 

But, are there any circumstances in which being wrong might be more useful than being right?

 

One good example that suggests this may be the case is the universal tendency to overestimate mating competitors of the same sex. It has been observed in some carefully conducted studies (e.g. Hill, 2007) that men and women tend to believe potential rivals for their partners are better – more attractive or desirable – than themselves. This, it turns out, is not only true in real-life contexts but also when just looking at pictures of others. Males as well as females tend to rate the potential attractiveness of other people as higher than their own, considering other individuals of the same sex as more interesting and attractive than themselves in spite of the fact that, on many occasions, a third party would not have shared their assessment.

 

How and why might this kind of mistake be useful in evolutionary terms?

 

When faced with a rival a human has two courses open to them: one, to consider the rival as inferior and so write them off as not dangerous to their mating prospects, or two, to consider them as a serious contender and dangerous to their prospects of successfully mating with their desired partner. The first assessment would likely lead to their doing nothing, or very little, in order to gain their partner’s attention and so win or retain their favour. By contrast, the second assessment would lead them to work harder in order to overcome a (so considered) dangerous and superior rival.

 

Obviously, the individuals most inclined to adopt the second strategy would have won a much larger proportion of mating contests and so, we – the currently living human beings – being descended from them have inherited their genes and with them our ancestors’ tendency to adaptively overrate our possible mating competitors.

 

The same logic works for many different areas of human life. Since it is impossible to be always right, what has been selected is not a tendency to be right – that is, more adjusted to the actual value of the matter at hand – but a tendency to make the most useful error; the one which would actually increase our survival and reproduction opportunities, rather than the one more likely to reduce them, as would be the case of the over-confident mating competitor.

 

Knowing that may, nevertheless, be very useful and profitable. In fact, scientific methodology is essentially a set of rules, procedures and practices designed to overcome this universal tendency to be wrong. And particularly, the universal human tendency to be wrong by considering (and, moreover, being awfully convinced) that we are right.

(Thanks to Richard Cook for his collaboration)

Evolutionary Psychology (EP) focuses on human behavior as a whole composed by many pshychological mechanisms. Those are behavioral adaptations evolved to provide useful responses for the adaptive problems which refer always to survival and reproduction. It can be defined as the application of evolutionary biology to human cognition and behavior. 

Four basic principles of EP are discussed as well as the two most common logical fallacies (naturalistic and moralistic) affecting the interpretation of results and conclusions derived from EP research.

 

 

La Psicologia Evolucionista pot definir-se com l’aplicació de la biologia evolucionista a la cognició i el comportament humà. I no és una àrea d’aplicació de la Psicologia (com ara la Psicologia social o la clínica), sinó una forma d’entendre i estudiar la conducta humana, que és el que pretén la ciència psicològica en conjunt. Se centra en l’estudi de la naturalesa humana, que consisteix en adaptacions psicològiques; és a dir, mecanismes psicològics evolucionats per a facilitar les solucions als problemes d’adaptació, relacionats amb la supervivència i la reproducció, que s’han presentat als éssers humans en totes les etapes de la història evolutiva.
Tal com ho exposa Satoshi Kanazawa en el seu llibre “The Intelligence Paradox” (1), aquesta jove disciplina científica s’assenta en quatre princips fonamentals, que explicaré breument. 

1. Els humans també som animals.
El pensament científic ha heretat una part de les obsessions del pensament religiós. Particularment en allò que fa referència a nosaltres mateixos, els humans. La història de la ciència està farcida d’intents de trobar les característiques que hauríen de fer de la humana, una espècie única i qualitativament diferent de la resta. El cas és que l’afirmació que l’espècie humana és única és essencialment certa. També ho és, però, que no som únics, en això de ser únics. Les altres espècies també ho són. Cada espècie ha desenvolupat un conjunt d’adaptacions que la fan especial i fins i tot única. Gats, hipopòtams o papallones han evolucionat des dels seus ancestres, seguint les lleis de la biologia. L’espècie humana també ho ha fet. Som una altra espècie animal, i això no ens impedeix de ser únics -com a espècie- exactament de la mateixa manera que totes les altres ho són.

2. No hi ha res d’especial en el cervell humà.
Probablement aquesta afirmació generarà una certa incomoditat entre els lectors habituats al discurs oficial, que sol presentar-lo com un producte extraordinàriament sofisticat, que -segons en quines versions- pot arribar a semblar-nos quasi sobrenatural. Però els cervells (els humans també) són òrgans tan biològics com els fetges, els pulmons o els músculs. I de la mateixa manera que l’evolució ha donat forma a les mans, les cames i el cor dels humans, ho ha fet també amb el cervell. Les mans han evolucionat de manera que ens permeten agafar i manipular objectes amb una gran precisió. El cervell, en canvi, ha evolucionat de forma que ens permet -entre moltes altres coses- de trobar solucions a problemes complexos, fins i tot quan són completament novedosos, de manera que els mecanismes psicològics que hem heretat dels nostres avantpassats no són suficients per a afrontar-los amb èxit. També els cervells dels altres animals que en tenen, han evolucionat per tal de permetre que s’adapten, sobrevisquen i puguen reproduir-se. I les diferències entre cervells de distintes espècies reflecteixen les distintes adaptacions que han desenvolupat per tal de mantenir elevades les probabilitats de sobreviure.

3. La naturalesa humana tembé és innata.
De la mateixa manera que lleons, gavines o raboses es comporten d’acord amb la seua naturalesa, els humans som fidels a la nostra. Aquesta idea tan simple troba -curiosament- una gran oposició entre els adeptes a les ciències socials, que tendeixen a abraçar el paradigma evolucionista, únicament fins al nivell del coll. Tot i que  no tenen cap problema per acceptar que el cos humà és producte de l’evolució, quan arriba el moment de referir-se a la conducta (i, per tant, al cervell que la governa) prefereixen pensar que és una mena de tabula rasa, sotmesa únicament a les lleis de l’aprenentatge, i no afectada per les forces evolutives. Tal com detalla magistralment Steven Pinker en la seua obra “The Blank Slate”, aquesta idea és simplement falsa. L’evolució no s’atura en el coll, i els humans tenim una naturalesa innata, anàloga a la de qualsevol altra espècie, que condiciona sensiblement el nostre comportament. Expressat en termes que resultaran familiar als especialistes en Psicologia, la idea de la tabula rasa implicaria que totes les conductes possibles per a una persona tindrien la mateixa probabilitat d’ocurrència. Per contra, la PE sosté que hi ha conductes (aquelles que venen determinades per la nostra naturalesa innata) que tenen probabilitats molt més altes de produir-se. Això implica, també, que una gran quantitat de les conductes que tendim a atribuir a la influència de la societat o dels mitjans de comunicació, són -en realitat- producte directe de la nostra tendència innata a comportar-nos així, i no d’una altra manera.

4. La conducta humana és producte de la naturalesa innata i de l’ambient.
Algunes característiques estan totalment (100%) determinades pels gens. És el cas de malalties com la Corea de Huntington, però també de simples trets físics com ara el color dels ulls. En canvi, la majoria de les característiques que afecten el comportament de les persones estan només parcialment determinades pels gens, que -d’altra banda- mai no s’expressen en el buit, sinó que ho fan sempre en un ambient concret. Aquest, per tant, també contribueix al desenvolupament de qualsevol característica. No hi ha determinisme genètic en la ciència, de la mateixa manera que no és admissible la idea que tot el comportament puga estar determinat exclusivament per l’ambient en què naixen, creixen i es desenvolupen les persones. Els avanços en el coneixement de la genètica ens estan permetent -de forma creixent- conéixer més en profunditat quins són -concretament- els efectes de determinats gens i grups de gens sobre la conducta humana, sense rebutjar, en cap moment, la influència que hi exerceix l’ambient.

Partint d’aquests principis, la Psicologia Evolucionista pot formular hipòtesis concretes sobre qualsevol aspecte de la conducta humana, com ara la sexualitat, la intel·ligència, les preferències a l’hora de triar objectes, activitats o persones, etcètera. Aquestes hipòtesis poden sotmetre’s a comprovació experimental, i estan subjectes -així mateix- a crítiques relacionades amb la seua estructura lògica. Aquestes -la lògica i la contrastació empírica- són les úniques vies legítimes de qüestionament de qualsevol afirmació científica.

En canvi, a l’hora de discutir les hipòtesis, els resultats o les conclusions que aporten els estudis de conducta fets des de la perspectiva evolucionista, s’han d’evitar dos tipus de fal·làcies lògiques que han estat -i són- tanmateix molt habituals.

La primera és la fal·làcia naturalista (Moore, 1903) que és la tendència a creure que allò que és natural també ha de ser bo. Es tracta d’un salt injustificable del ser al deure. Un error típicament derivat de l’aplicació d’aquest error lògic és assumir que com que diferents grups de persones són genèticament distints quant a determinades habilitats innates o talents, haurien de ser tractats de manera diferent.

La segona és la fal·làcia moralista (Davis, 1978), que assumeix essencialment el contrari: que les coses són de la manera com haurien de ser. Es tracta, doncs, de la tendència a assumir que allò que és bo (o desitjable, o èticament acceptable) és -necessàriament- natural. D’acord amb això, com que tothom hauria de ser tractat de la mateixa manera, hem de creure que no hi ha diferències innates entre grups humans.

En els dos casos, es tracta de fal·làcies, és a dir, d’errors sistemàtics, que han afectat i afecten bona part del pensament que es reclama científic, i que sovint porten a discutir resultats d’investigacions, no per raons lògiques o metodològiques (que són les que corresponen a les disciplines científiques), sinó senzillament perquè les conclusions que se’n deriven no són consistents amb les creences de qui les critica.

Assumir els principis de la Psicologia Evolucionista implica que podem estudiar el comportament dels membres de l’espècie humana de la mateixa manera que ho fem amb els altres animals, sense que els nostres prehudicis antropocèntrics puguen pesar més que els resultats reals d’investigacions conduïdes de formes metodològicament correctes. En el fons, i des d’una perspectiva psicològica, assumir els postulats de la Psicologia Evolucionista és tot un exercici d’humilitat evolutiva, en la mesura en què ens  obliga a deixar de pensar en la nostra pròpia espècie com a privilegiada en l’ordre evolutiu de la naturalesa. Segurament es tracta d’un objectiu sensiblement difícil.

(1) S. Kanazawa: The Intelligence Paradox. Why the intelligent choice isn’t always the smart one, Wiley, 2012

(2) S. Pinker: The Blank Slate. The Modern Denial of Human Nature. Pinguin Books, 2002

“Speech is a mirror of the soul as a man speaks, so is he”. Publilius Syrus 

Men with lower-pitched voices are found to be more dominant and attractive than are men with higher-pitched voices. Since it may be adaptive for voters to recognize good leadership qualities among politicians, it could be stated that candidate attractiveness and -as a part of it- their vocal quality may influence voting behavior. Some scientific results suggest that candidates’ voice pitch has an important influence on voting behavior and that men with lower-pitched voices may have an advantage in political elections. Moreover, the issue about possible influences of ‘non-rational’ factors on voting behavior are considered in this post.

Interested readers may be willing to consult:

Cara C. Tigue,  Diana J. Borak,  Jillian J.M. O’Connor, Charles Schandl, David R. Feinberg. Voice pitch influences voting behavior. Evolution & Human Behavior, 33, 3 , 210-216, 2012

and also:

Frans de Waal. Our Inner Ape, 2005

 

 

Un estudi publicat en la revista Evolution and Human Behav¡or mostra que el to de veu dels candidats en una campanya electoral pot exercir una influència significativa sobre la probabilitat de ser elegits pels votants (Tigue, Boral i cols., 2011). L’estudi utilitza diverses metodologies, per a presentar veus de persones diferents, i també veus de la mateixa persona en què es manipula artificialment el to, per a concloure que les veus més greus tenen una probabilitat més alta de ser seleccionades pels votants

Un fenomen similar ha estat observat en primats no humans, com ara goril·les i ximpanzés, en què el mascle dominant era el que aconseguia d’imposar als altres el seu ‘murmuri de fons’, és a dir, el to de base de les seues vocalitzacions, que anomenen ‘humm‘. Més encara, el conegut etòleg Frans de Waal (Our Inner Ape, 2005) ha fet una anàlisi dels debats electorals als USA, en què arribava a la conclusió que el candidat que havia aconseguit d’imposar el seu ‘humm‘ era qui acabava guanyant les eleccions. Cal dir que això va ser cert en tots els casos excepte en el debat entre Al Gore i Georges Bush, en què tot i que el to del candidat demòcrata s’hi havia imposat durant els debats televisats, finalment, un enrevesat recompte de vot a l’estat de Florida acabaria donant la victòria al republicà Bush.

Una de les conclusions més interessants de l’estudi sobre el to de veu dels candidats és que, en temps de guerra, no sols una veu més greu, sinó tots els indicadors que senyalitzen dominància (aquells que els participants consideren relacionats amb característiques d’una personalitat dominant) tenen més probabilitat de captar l’atenció, i d’orientar el vot en favor dels individus que els exhibeixen.

La conclusió pràctica més òbvia podria ser que als candidats els podria interessar adoptar tons de veu més greus, o fins i tot, manipular els enregistraments sonors dels seus discursos en aquest sentit. Més enllà, però, d’aplicacions pràctiques, l’estudi suggereix un tema més genèric, com és la possibilitat d’afectar les decisions dels electors per vies ben diferents de la clàssica presentació i defensa dels programes electorals. Més encara, apunta que fins i tot quan s’estan defensant les propostes, potser no és el contingut del discurs l’aspecte més decisiu a l’hora d’orientar vel vot.

Per a persones poc familiaritzades amb l’estudi científic de la conducta, podria semblar una heretgia afirmar que les nostres decisions no estan enterament motivades pels càlculs més racionals de què som capaços, com ara el balanç cost-benefici o la presa de decisions basades en arguments ètics o de conveniència. Hi haurà prou que pensem quanta gent, del nostre voltant, ha llegit detingudament els programes electorals dels diversos partits, abans de decidir el seu vot, perquè arribem -per nosaltres mateixos, i sense necessitat de cap formació científica prèvia- a la sensata conclusió que hi ha uns altres factors que afecten decsisivament la selecció del vot.

Potser sí que cal deixar clar que molts d’aquests factors no són conscients, en el sentit que no els valorem i sospesem per a decidir el vot. Cap dels participants en l’estudi esmentat no es deia res semblant a: “Crec que aquest candidat té el to més greu de tots; el votaré a ell“. El to de veu, l’aspecte físic, el temps que el candidat manté la mirada fixa en els ulls de l’altre o en els d’alguna persona del públic que se li adreça, i altres indicadors no verbals (el to de veu també és un indicador no verbal, tot i que siga de caràcter sonor) són elements força influents a l’hora de condicionar la selecció de vot d’una persona.

Des del punt de vista dels candidats i dels seus equips de campanya és temptador mirar de manipular aquests factors en benefici propi. Cal dir, però, que si els humans hem arribat a concedir-los tanta importància, és – amb molta probabilitat- precisament perquè són difícils d’impostar. Mentre que el discurs pot preparar-se i pronunciar-se d’una manera ben premeditada, de cara a provocar una resposta favorable en la majoria de l’electorat, tant en contingut com en alguns aspectes formals (prosòdia, ritme, volum…), tant el to de veu com alguns dels altres indicadors esmentats són poc flexibles, i és difícil, per a qualsevol orador, controlar-los efectivament al llarg d’un període extens.

D’alguna manera, podríem dir que són ‘marcadors de sinceritat‘, és a dir, que reflecteixen la personalitat del candidat, més enllà d’allò que els equips de campanya volen mostrar públicament. És molt possible que la millor manera d’aconseguir que aquests elements no verbals de la comunicació treballen a favor d’un candidat és que aquest estiga convençut de tot allò que diu. Ser sincer és -segurament- la manera més efectiva de transmetre credibilitat. Sobretot si pensem que, tal com suggereixen els esmentats estudis i molts altres, l’evolució pot haver afavorit l’existència i operativitat de sistemes cerebrals, de caràcter no conscient, capaços de detectar característiques rellevants de la personalitat -i per tant- de la conducta que podem esperar de les persones amb qui ens relacionem.